Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

estenent arreu. Els revolucionaris brasilers l'han emprat moltes
vegades, i quasi sempre amb èxit, en segrestar personalitats
polítiques i diplomàtiques, considerant que, com a contrapartida
per alliberar-les, podrien aconseguir la llibertat de molts de
llurs companys revolucionaris que sofrien llargues
condemnes als presidis d'aquell desgraciat país del Brasil, on
encara impera l'opressió i es practica la tortura i la deportació.
L'han practicada els Tupamaros, de l'Uruguai, els revolucionaris
argentins, els palestins, els israelians contra els nazis i, fins i tot,
els nacionalistes bascos per combatre el franquisme.
Aquesta tàctica de lluita no sempre dóna bons resultats, puix
que, manta vegada, els qui la practiquen es veuen obligats a fer
sang, i no pas per gust de fer-ne, sinó per la tossuderia dels
governants que, per una qüestió de prestigi, com diuen ells, no
volen ajupir-se a donar satisfacció als segrestadors. Actualment,
s'han convertit en una veritable preocupació per a tots els
governants, els polítics, els burgesos, els diplomàtics, els
policies Í tota la gent ben situada en els governalls dels Estats,
siguin del color que siguin. Per cert que algunes persones que
avui formen part d'alguns governs, en determinats períodes de llur
vida, van emprar, o fer emprar, el sistema dels segrestaments. I
quan això es produïa, la gent d'ordre i benpensant de tots els països
no en protestava ni s'immutava el més mínim. Ho trobava just i,
fins i tot, ho santificava a la seva manera, és clar...
Segurament que més d'un lector pensarà que el qui això
escriu és un fervent admirador i partidari de la tàctica de lluita
dels segrestaments. Per tallar en sec la qüestió, direm: com que fa
molts d'anys que sabem que la injustícia humana crea —i
justifica— la revolta dels qui la pateixen, en el transcurs de
la nostra llarga vida ens hem vist obligats a lluitar
apassionadament i aferrissadament contra els qui cometen la
injustícia. I el curiós
214
del cas és que no som nosaltres solament qui ho diem. No fa
gaires anys que el bisbe brasiler Helder Càmara i el filòsof
alemany Marcuse han confirmat plenament el que diem, en
afirmar que la injustícia engendra la violència. I quan hom
arriba a aquesta conclusió, que és la injustícia el que provoca
l'explosió en els pobles que hi són sotmesos, no és pas cap
«pecat» dir que nosaltres, sense que en siguem uns fervents
admiradors, comprenem perfectament els qui fan ús d'aquella
tàctica de lluita. Direm més, encara, per tal de deixar ben situades
les posicions: quan un poble, quan els treballadors són víctimes de
la tirania i del terror dels governants i dels dictadors, siguin del
color que siguin, no hi ha res més humà, i alhora, més just, que
aquests treballadors i aquest poble es defensin de la millor manera
que puguin, emprant les armes més eficaces que estiguin al seu
abast per aixafar tot el que els explota i oprimeix. El que cal,
això sí, és que l'acció que emprenguin gaudeixi de la simpatia
general del poble. De la violència per la violència, no n'hem estat
mai partidaris, puix que moltes vegades, quan s'empra així, es
cau en el parany que els mateixos opressors han preparat.
Com sigui que moltes vegades hi ha hagut qui, amb més o
menys malícia, ens ha preguntat per què la C.N.T. no ha emprat
mai la tàctica de lluita dels segrestaments en els períodes de
repressió salvatge que ha sofert per part dels governants
espanyols, tenim interès a explicar ara per què, una vegada que
aquesta tàctica va ésser proposada, fa ja més de 53 anys, la
Confederació Regional del Treball de Catalunya no la va
practicar.
Quan Martínez Anido i l'Arlegui ocuparen els càrrecs de
governador civil i Cap Superior de Policia, respectivament, de
Barcelona, pel novembre de 1920, les primeres mesures que
prengueren fou clausurar els locals socials dels sindicats obrers,
empresonar els militants més destacats i deportar-ne molts altres a
llunyanes terres, i, sobre-
215