Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

Anido i Miguel Arlegui dels càrrecs oficials que ocupen a
Barcelona.
Segona. Exigir l'alliberament de tots els militants obrers
empresonats i la reobertura dels locals socials dels sindicats
obrers, per tal que aquests puguin tornar a viure a la llum
pública, i amb tota responsabilitat.
Tercera. En el cas, per desgràcia, probable, que el govern
de Madrid no atengui les nostres peticions, i que la repressió i els
assassinats de companys nostres s’accentuï, que la Confederació
Regional del Treball de Catalunya faci la declaració pública,
solemne i terminant que, per cada company nostre o home
d'esquerra 2 , que caigui assassinat, seran segrestades cinc persones
importants 3 que siguin reaccionàries i aprovin la repressió de les
autoritats. Aquestes persones seran guardades com a ostatges, en
llocs adients i segurs, i se'ls farà desaparèixer també. Les persones
segrestades seran veïnes de les poblacions on tingui lloc la
repressió».
Aquesta proposta va produir un gran impacte en la majoria
de les delegacions presents en el Ple Regional. Moltes donaren
immediatament mostres d'aprovació.
Llavors, però, s'aixecà a parlar Enric Rueda «Rodin»,
2 La proposta dels «nois» badalonins consistia en que, per cada
militant cenetísta assassinat, serien segrestades cinc personalitats
de relleu entre les autoritats, elements de la Patronal, polítics de
dreta i de l'Església que haguessin atiat, aprovat i subvencionat
3a repressió sagnant i ells mercenaris dels anomenats «Sindicats
Lliures».
3 Si bé aquella proposta no s'acceptà en aquell Ple Confederal
de Catalunya, aquest fet no va privar a Martínez Anido d'ordenar a
Ramon Sales, cap dels pistolers del «Lliure», i a la policia, que
per cada un dels seus que caigués, en matessin deu del Sindicat
Unic. Aquesta era la política «pacificadora» que aplicava
aquell odiós i nefast general, que va regnar a Barcelona els anys
1920, 1921 i 1922.
222
que representava el Sindicat de la Metal·lúrgia de Barcelona,
com ja hem dit. Rueda, de manera desaforada i amb grans crits,
digué «que era intolerable que un noi s'hagués atrevit a fer aquí
les propostes que tots hem escoltat. I molt més ho és que una bona
part de les delegacions hagin donat mostres de llur aprovació.
Això, si s'acceptava, seria catastròfic, companys. Per tant, jo demano
i prego a totes les delegacions que ni es prenguin en
consideració aquelles propostes. A més, ¿ja us adoneu on aniríem
a parar tots, companys delegats, si tinguéssim la debilitat
d'acceptar tot això que hem sentit?».
L'avalot que les paraules de Rueda van provocar fou
indescriptible. La delegació badalonina va considerar-se ofesa i
increpà amb duresa el delegat del Sindicat Únic de la Metal·lúrgia
barceloní. Va anar de poc que no es produïssin fets que haurien
estat molt lamentables. Qui ho va evitar, amb energia, va ésser el
company Piñón, que presidia. Adreçant-se a Rueda, li va dir:
«El que jo no puc permetre, company Rueda, és que s'insulti
una delegació pel fet de proposar el que sigui. Aquesta
delegació, a la qual t'has atrevit a voler confondre amb les teves
paraules desaforades representa una localitat que, com totes les aquí
presents, porta el mandat que la seva organització li ha conferit,
sigui encertat o no, i sigui aprovat, o no, per tota l'organització
obrera confederal de Catalunya aquí reunida. Quant a que ha
estat un «noi», el qui ens ha exposat les propostes que tots hem
escoltat, jo tampoc no puc permetre, en tant que president
d'aquesta reunió que estem celebrant, al company Rueda, la
manera pejorativa amb què ha expressat el mot "noi". Però, a
més —afegí Piñón—, de vegades, dels "nois", els qui ja ens
sentim envellits o caducats, n'hem d'aprendre moltes coses. I en
aquest aspecte, justament, el moviment anarco-sindicalista de la
nostra terra té un anecdotari riquíssim».
De fet, després de l'incident provocat per Rueda, el
223