Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

durant la dictadura del general Primo de Rivera, de seguida
les Corts de la mateixa República, a proposta del govern,
votaren una llei d'amnistia.
Davant d'això, la immensa majoria de la classe treballadora
se sentí completament defraudada. Com també se'n sentiren els
vells republicans que amb tant d'entusiasme havien lluitat durant
anys per arribar a implantar la República més avançada
possible. El capitalisme aprofità aquesta avinentesa i començà a
reaccionar: retirada de capitals, exportant-los a l'estranger; tancar
ment de fàbriques i tallers; els terratinents, no volent sembrar les
terres, provocant així l'atur forçós entre la mà d'obra;
l'Església, aixecant de nou el cap i conspirant sense vergonya;
l'exèrcit, alçant-se en franca i oberta revolta a Sevilla, sota el
comandament del general Sanjurjo.
Tanmateix, les masses treballadores, tot i el profund disgust i
ressentiment que sentien contra els governants de la República,
es llançaren al carrer per ajudar a ofegar dintre de l'ou, la
militarada. Els governants republicans no saberen, o no
volgueren, tampoc, aprofitar aquella nova ocasió que se'ls
presentava, per a injectar sang nova a les institucions. Tot
continuà com abans, i els problemes s'agreujaren cada dia més.
Les organitzacions obreres, tant la C.N.T. com la U.G.T., no
saberen estar, tampoc, a l'altura que les circumstàncies exigien. I
mentrestant, la legió dels obrers sense feina augmentava cada dia
més. A Catalunya, sobretot, es produïa el fenomen de molts
treballadors que, completament fastiguejats, rompien els carnets
dels Sindicats, davant el fet que aquests, tampoc sabien, o no
volien, aportar solucions adients a llur situació miserable. Quan
alguns destacats militants de la C.N.T. declaraven que l'única
solució per a remeiar l'atur forçós era proclamar el comunisme
llibertari, i alguns de la U.G.T. afirmaven que «tot s'arreglaria
ben aviat i bé, per mitjà
152
de l'acció de les Corts», els obrers, davant d'aquests eslògans,
arronsaven les espatlles amb una indiferència total i desesperada.
Es començaren a produir intents d'organitzar sindicats obrers
autònoms, que si bé no arrelaren, el sol fet que s'intentessin era ja
prou alarmant i reclamava que hom trobes solucions, encara que
fossin transitòries, per evitar que no prosperessin.
Una d'aquestes solucions fou la que l'organització obrera
confederal de la ciutat de Badalona proposà enfront d'uns i
altres.
Érem a les portes de l'hivern dels anys 1931-1932. A
Badalona hi havia, uns 2.000 treballadors sense feina, sense
comptar els que feien setmana reduïda a tres o quatre dies. La
situació, doncs, de milers de famílies obreres era
extraordinàriament angoixosa. Els governants de la República no
feien res per resoldre el problema. No hi havia subsidis per
als parats, com tampoc no s'obligava la burgesia que no
acomiadés els obrers. Davant d'aquesta situació, els sindicats
obrers badalonins de la C.N.T. eren l'únic organisme que volia i
havia de trobar una solució. I va intentar de trobar-la i d'implantar-la.
Tot i els anys que han transcorregut des d'aquell
esdeveniment, intentarem d'explicar, encara que sigui a grans trets,
com ho va fer. Els dies 30 i 31 d'octubre i el primer de
novembre de l'any 1931, es celebrà el segon Congrés dels
Sindicats Obrers de la C.N.T. de Badalona. El primer Congrés
s'havia celebrat, per les mateixes dates, l'any 1918. A l'ordre del
dia d'aquest Segon Congrés, entre els molts i molts problemes
que havia de debatre i resoldre, figurava el tema següent: «Com
l'organització obrera confederal de la nostra ciutat pot resoldre
el problema greu de l'atur forçós? Solucions i manera de
portar-les a la pràctica, en el cas que siguin trobades i aprovades
pel Congrés». El fet que el tema era presentat de cara a una
solució
153