Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

i s'acordà anar a aquella entrevista. Però a proposta de l'amic
Blanco, jo no hi vaig anar. En Blanco va dir-me: "Tu, no
hi vas, perquè els hi donaries la raó, al Comitè Nacional.
Hi anirem tots, menys tu". I així va ésser en efecte. En
aquella entrevista, l'Antoni Blanco li va dir de tot, a en
Pere Foix. Tant va ésser així, que anà de poc que no es
peguessin tots dos. Recordo, també, que en una ocasió
vaig dir a l'amic Foix que el company Blanco era tan bo
com els millors militants, i que si amb ells —els del
Comitè Nacional— es mostrava tan agressiu era perquè
tenia les seves raons.»
Tal com havia anunciat el capità Galán, la guarnició del
castell de Montjuïc va ésser rellevada. I per tant, tots els
plans de Galán i dels «nois de Badalona», per la
incomprensió i manca de visió revolucionària, en aquells
moments, de molts companys nostres, s'esfondraren. Jo no
diré pas que els companys que componien el Comitè
Nacional de la C.N.T. d'aquesta època i els altres
companys de Barcelona que pensaven com ells, van obrar
de mala fe, en no voler secundar ni solidaritzar-se amb els
projectes de Fermin Galán. I no ho dic perquè una tal cosa
és ben lluny del meu pensament. Però, repeteixo, crec que
amb aquella decisió, els membres d'aquell Comitè actuaren
amb manca de realisme revolucionari.
Moltes vegades he pensat que si els projectes revolucionaris
de Galán s'haguessin portat a la pràctica, per
l'empenta decisiva que el poble hi hauria aportat, segurament,
el triomf era assegurat, i probablement la gran
tragèdia que més tard ha conegut el poble espanyol s’hauria
evitat. Possiblement hi haurà algú que dirà que aquesta
suposició meva és gratuïta. Malgrat tot, alguns arguments té
al seu favor...
La Revolució, a casa nostra, sempre ha fet molta por a
força gent, àdhuc a molts que, d'aquesta paraula, en feien
bandera i la utilitzaven per a la seva demagògia.
136
Sense referir-nos al segle passat, tan pròdig en revoltes,
pronunciamientos, carlinades i cops d'Estat, recordem-nos de
la setmana anomenada «tràgica» del 1909, de l'altra setmana
del mes d'agost de 1917, i de la l'ensulsiada de totes les
esquerres davant el cop d'Estat militar de Primo de Rivera,
el 1923. Quan algú, o algun moviment. d'una manera
seriosa i responsable, ha declarat que l'únic remei per a
curar tots els mals que patia el poble espanyol no era altre
que recórrer a la terapèutica de la revolució, sempre hi ha
hagut «entre trebanquets»: «que no és això el que ens
convé», «que és la pitjor de les solucions», etc., etc. I
d'aquest comportament «tou» de la major part dels qui
predicaven la República, la innovació i la regeneració de
moltes coses de casa nostra, se n'aprofità sempre —i en totes
les ocasions— la reacció, cenyint cada dia més l'argolla a les
llibertats ciutadanes.
El capità Fermin Galán, que no desconeixia tot això;
com no ignorava tampoc els dubtes i els titubeigs dels qui
deien que volien canviar la societat, entenia que en els
seus plans i acció hi havia de jugar un paper preponderant,
i de primer ordre, l'audàcia, la rapidesa i
l'entusiasme, acompanyats d'un idealisme redemptor i humà.
«Pensava profundament, però descobria que la seva
actuació responia al seu pensament. Era un místic i un
heroi. Podia escriure un llibre i capitanejar la Revolució»,
digué d'ell, molt encertadament, el polític tortosí Marcel·lí
Domingo 24 .
Els fets ens demostraren, després, que si la Revolució feia
por, Galán i les idees que ell preconitzava encara en
feien més. Hi hagué un polític de relleu que, l'any 1931,
digué: «La monarquia va afusellar en Galán, i això va ajudar
moltíssim a l'adveniment de la República. Però, d'haver
viscut, amb les idees que professava i amb la
24 Marcel·lí Domingo, diputat republicà i ex-ministre de la
Segona República espanyola, va escriure el pròleg del llibre de Fermin
Galán Nueva Creación.
137