Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

d'uns 9.000 habitants del departament francès de l'Aude, on li
havien dit que vivia el seu marit. Les calamitats i misèries que
havien sofert mare i fills, que eren reflectides en llurs rostres, no
havien fet minvar el record i l'esperança que un dia tornarien a
veure i abraçar l'ésser més volgut.
La mare sabia que el seu marit treballava a la ciutat on
acabaven d'arribar. No coneixia, però, ni l'adreça de la casa
on vivia, ni on treballava. A la sortida de l'estació s'informà. Els
francesos no l'entenien. Finalment, dos refugiats espanyols se li
acostaren. La dona respirà i els preguntà:
— ¿És que coneixien un refugiat espanyol anomenat X.?
Una servidora sóc la seva esposa i aquests dos petits els seus
fills. Per a més detalls els diré que el meu marit era de la C.N.T.
i de la F.A.I., al poble... de Catalunya. En acabar-se la guerra,
es pogué salvar i va venir ací, a França. Però mai més no n'he
sabut res. No ha escrit mai. Suposo que, pobret!, no ho ha
fet per por dels perills que ens hauria pogut fer córrer
rebre la seva correspondència.
— Doncs, com ha sabut que el seu marit es podia trobar
en aquesta ciutat? —li preguntà un d'aquells refugiats.
— Per uns amics d'ell, que es troben a Barcelona, els quals
m'han aconsellat sempre que el millor que podia fer, davant la
manera que érem tractats a Espanya, és que vingués amb els dos
fills a reunir-nos amb ell.
Aquells dos refugiats no sabien com fer-ho per sortir del pas
en què es trobaven. Car existia «quelcom» que els impedia de
donar l'adreça de la casa on vivia el marit d'aquella bona
dona, malgrat que la coneixien prou bé, car més d'una vegada
s'hi havien reunit amb altres companys per discutir qüestions de
l'organització confederal. Per sortir d'aquella difícil situació,
li van
210
indicar l'adreça d'on treballava l'home que cercava, recomanantli
que l'esperés al migdia a la porta de la fàbrica, perquè així,
quan ell la veuria amb els fills, tindria més sorpresa i li faria
més il·lusió.
En efecte, molt abans de les dotze, aquella dona amb els seus
dos fillets, amb l'ànima i el cor plens d'emoció i d'alegria
alhora, esperaren que s'obrís la porta d'aquella fàbrica per a
poder abraçar la persona que estimaven més en aquest món. La
persona per la qual tant havien sofert en el seu país i a la qual
tenien com un déu.
Després d'una bona estona d'esperar, l'estridència d'una sirena els
féu estremir de joia. Era l'hora de plegar. S'obriren les portes de
la fàbrica, i una corrua d'obrers i obreres en sortien afanyats,
alliberats de llur treball, per anar a dinar a llurs cases. Entre ells, el
companero X. La seva dona, en veure'l, amb llàgrimes als ulls i
amb una explosió d'afecte i d'alegria se H tirà al damunt per
abraçar-lo, bo i dient als seus fillets: «Ací teniu el vostre pare!
Abraceu-lo, fills meus!» Davant d'aquella espontània manifestació
de joia, el compañero cenetista tingué el gran cinisme i la fredor
de treure-s de damunt la seva dona, companya seva, amb paraules
descarades i vergonyoses:
— I ara, què fa vostè, senyora?
— Com, què faig? Que no em coneixes? Sóc la teva
dona! —li va contestar ella, tota sorpresa.
— Vostè, la meva dona? Vostè s'equivoca; m'ha pres per un
altre, senyora! —li engalta aquell home. I deixà plantats
aquella pobra dona i els seus fillets, anant-se'n tranquil·lament,
com si res no hagués passat.
La dissortada dona es desmaià i caigué per terra.
Els seus fills, que tantes i tantes vegades li havien sentit
parlar de les virtuts i excel·lències d'aquell home, el seu pare,
estaven esfereïts davant el que havien presenciat, i en veure la seva
mare estesa per terra sense sentits.
211