Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

de 1931, els va posar fora de la llei, no en va
quedar ni el rastre. Tanmateix —cal dir-ho, també—
, en el transcurs de l'any 1932, amb el suport d'alguns
patrons, intentaren de ressuscitar, disfressats amb noms
diversos. Àdhuc es va descobrir, una mica rnés tard, que
alguns policies de Barcelona havien facilitat permisos
d'arma a alguns destacats elements del «Lliure», entre
ells a en Ramon Sales, fet que va provocar una tempesta
de protestes en alguns periòdics de l'Esquerra
Republicana de Catalunya, especialment en el
setmanari «La Rambla».
I com que continuava l'interès, per part de la
reacció, que els «Sindicats Lliures» existissin, costés
el que costés, i a desgrat d'ésser repudiats pels
obrers, el 28 de juliol de 1935, durant el bienni negre
en què manaven Gil Robles, Lerroux i el mateix
general Franco, amb la complicitat d'Alcalà-Zamora,
tornaren a funcionar. I aquesta vegada foren
autoritzats per decisió judicial. Fins i tot, el mes de
juny de 1936 —un mes abans de l'alçament
franquista—, Ramon Sales va tenir el
desvergonyiment de declarar que «l'únic i autèntic
feixisme que existia a Espanya era el que
representaven els Sindicats Lliures, que ell representava
com a màxim portaveu». Confessió tardívola, puix
que de fet responia a les reals intencions del
perquè van ésser creats l'any 1919.
Durant el darrer període de la seva vida, els
«Sindicats Lliures» comptaven amb un setmanari
titulat «Union Obrera», del qual mai no hem pogut
verificar el tiratge que tenia, però que sabem que era
molt reduït 17 . Comptaven també amb el setmanari «La
Protesta», que si bé era editat per ells, anava
disfressat de carlí 18 . Aquest darrer setmanari es va
distingir, quan s'editava els anys 1923-1924, per les
seves campanyes d'escàndol i d'inci-
17 El primer número del setmanari «Union Obrera» va
sortir el 26 de març de 1921, a Barcelona.
18 El setmanari carlí «La Protesta» va sortir per
primera vegada, a Barcelona, el dia 29 d'abril de 1923.
70
tació a l'assassinat dels militants de la C.N.T. i
dels homes de més relleu del republicanisme
d'esquerra. Àdhuc publicava fotografies dels homes
més o menys destacats del cenetisme i del
republicanisme, per tal que fossin més fàcilment
reconeguts pels qui tenien la missió de fer-los
desaparèixer. Fotografies que hom va descobrir que
eren facilitades per la «Jefatura» Superior de Policia
de Barcelona.
Aquesta és, a grans trets, la trista, tràgica i vergonyosa
actuació que van tenir els anomenats «Sindicats
Lliures», a Catalunya, els quals visqueren per obra i
gràcia, no ens cansarem mai de repetir-ho, dels generals
Martínez Anido i Miguel Arlegui, dels governants
de Madrid í de Barcelona i de la burgesia catalana
que els subvencionava.
Sí, ja sabem que se'n podrien dir moltes més
coses, i més documentalment, de l'actuació nefasta i
criminal dels «Sindicats Lliures» 19 . Precisament per
això, en el capítol que en aquest volum dediquem a
Salvador Seguí, invitem els historiadors de casa nostra
que es decideixin a estudiar aquella època i a
analitzar per què es va produir aquell gran vessament de
sang humana, que tantes conseqüències va tenir a
la nostra terra.
19 Vegi's, a l'Apèndix n° II, altres informacions.
71