Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

¡Pues prepàrate a morir y pronto! Esta misma
madrugada tú también iràs a hacer compañía a los
muertos, a tus compañeros que ya están cayendo!
Això darrer, l'Arlegui ho va dir de manera
solemne i sentenciosa, martellejant els mots. De
seguida, una colla de policies colpejaren i insultaren,
amb els mots més baixos que puguin existir en
l'idioma castellà, els militants sindicalistes
revolucionaris.
Una vegada acabat l'interrogatori dels sís
detinguts, la policia els tornà a emmanillar fins a ferlos
sagnar els canells, i els lligaren pels braços de
dos en dos, com si els portessin a matar, com
l'Arlegui els havia anunciat que farien. En baixar les
escales de la porta principal de la «Jefatura», uns
trets de pistola foren tirats des del carrer en direcció
als detinguts i als policies que els conduïen. Trets de
pistola enlaire, però.
—¡Cabrones! ¡Hijos de p...!, cridaren uns policies.
—¡Son sus compañeros, que los quieren liberar!,
responien uns altres.
—¡Nada hombre, què tantas contemplaciones!
¡vale más que los matemos aquí mismo, y así nos
ahorraran el tener que andar!, —deien uns altres,
encara.
Els sis joves cenetistes, tot i les pallisses que
havien rebut des que havien estat detinguts,
continuaven impertorbables. De tant en tant es miraven
els uns als altres, amb mirades de fermesa i d'abnegada
convicció. Finalment, els feren sortir al carrer. Eren
les dues de la matinada aproximadament. De tant en
tant es creuaven amb algun noctàmbul, que, amb cara
d'espant, mirava aquella corda de presos, conduïts per
un grup de policies. Enfilaren a peu per la Via
Laietana amunt, Llavors el silenci esdevingué
impressionant, sepulcral. Les campanades d'alguns
esglésies que tocaven hores, més o menys llunyanes,
feien que aquells moments s'anessin convertint en més
dramàtics, en més fúnebres.
Cada vegada que s'acostaven a una cantonada, els
sis joves es miraven i els seus llavis es movien,
com si
86
volguessin comunicar-se llurs temences: «Ara, ara, ens
aplicaran la llei de fugues... Coratje, companys!».
Passaren cantonades i cantonades sense que aquella
odiosa i criminal «llei de fugues» que havien
inventat els sinistres generals de l'exèrcit espanyol,
Severiano Martínez Anido i Miguel Arlegui, i que
havien aplicat a centenars de militants obrers de la
C.N.T., fos aplicada als sis joves. En arribar al carrer de
Provença, trencaren de camí, i continuaren per aquest
carrer. Al cap d'una estona, veieren un gran edifici.
Davant d'una de les seves portes, els policies pararen
la comitiva. Un d'ells s'avançà i trucà. La porta
s'obrí, i va aparèixer un home amb una bata blanca.
Policies i presos entraren i s'endinsaren en aquell
edifici, que no era altre que l'Hospital Clínic.
Novament, i davant d'un pavelló que per a entrar-hi
s'havien de pujar alguns graons, una altra parada. Els sis
joves aixecaren el cap, i llegiren un rètol que deia:
«Depósito Judicial».
—Els «cabrits» ens volen assassinar ací per
evitar de fer-ho al carrer, i així no hauran de recollirnos
una vegada siguem morts! —se li escapà de dir,
en català, a un dels tres badalonins.
—iQué dice, qué dice, ese perro catalàn? —
preguntà, excitat, un policia que se'ls acostà.
El fet que el que havia pronunciat aquelles
paraules no contestés, valgué als sis detinguts una ratxa
de bufetades, de cops de puny i de peu, acompanyats dels
mots més grollers.
S'obriren les portes del dipòsit judicial.
S'encengueren les bombetes elèctriques de l'interior.
L'espectacle que es presentà als sis detinguts fou tan
horrible i tètric que mai, tot i els anys que han passat i
les coses que han hagut de presenciar durant la guerra
d'Espanya i després a l'exili durant l'ocupació alemanya,
mai no s'ha esborrat de la memòria dels pocs —
dos— d'aquells detinguts que encara viuen.
Estesos per terra, hi havia dos cadàvers, tacats per
la
87