Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

«Veus, el poble de Badalona va tenir la mala sort,
l'any 1846, que li toqués la loteria, sense que ni tan sols
hagués adquirit cap participació, pel fet que, en el seu
terme municipal, s'implantés la fàbrica de productes
químics que un francès anomenat Cros va tenir la
pensada de portar-nos!».
L'any 1923, els obrers de la Casa Cros, S.A. —des
del 1904 s'anomenava així— tornaren a reivindicar
millores socials. Es declararen en vaga. La perderen,
també. L'any 1931, quan feia pocs mesos que s'havia
implantat la segona República, altra volta els obrers
de la Casa Cros, S.A. es llançaren a la lluita, amb
l'esperança que, aquesta vegada, en sortirien
victoriosos. Vana il·lusió! Tornaren a perdre i foren
seleccionats —acomiadats— 46 obrers militants del
Sindicat. La Casa Cros, malgrat la proclamació de la
República i de les promeses que els homes que la
dirigien havien fet de justícia social, continuava
essent la gran potència industrial i financera —no
era el comte de Romanones un dels seus més im-
portants accionistes?— que no tolerava, sota cap con-
cepte, que els seus obrers s'organitzessin en sindicats de
la C.N.T.
Calgué que arribés la victòria electoral de les
esquerres del 16 de febrer de 1936, perquè
l'organització obrera confederal pogués vèncer, per
primera vegada, la casa Cros, de Badalona, obligant-la
a readmetre tots els acomiadats, a reconèixer el Sindicat
obrer i a concedir millores de tot ordre. Però, d'això,
ja en parlarem en una altra ocasió i ben
extensament.
46
IV
ELS SINDICATS LLIURES
Els obrers catalans conservem un tràgic record
del que van ésser els mal anomenats «Sindicats Lliures»
a Catalunya. I, d'una manera particularíssima, dels que
actuaven a la província de Barcelona. Els historiadors
d'aquella època —i els d'ara, també—, quan parlen
dels esmentats Sindicats, generalment es limiten a dir
que foren l'obra i l'instrument dels dos «gloriosos»
generals de l'exèrcit espanyol Severiano Martínez
Anido i Miguel Arlegui Bayones, i que foren
subvencionats per la burgesia catalana. Si bé això és
veritat en gran part, cal dir, també, que la creació
d'aquells «Sindicats Lliures» va ésser obra d'un conjunt
de circumstàncies i de fets més o menys tenebrosos i
inconfessables. Caldria fer una anàlisi i un estudi ben
serens, ben objectius, del perquè es produí aquell estat
de coses que tanta de sang costà. No podem pas fer-ho
en aquest treball, entre altres raons, perquè no hem
pogut consultar els arxius. Però, en canvi, el fet
d'haver viscut personalment aquella luctuosa i
vergonyosa època, creiem que ens dóna dret a dir-ne
alguna cosa, i que sigui pres en consideració el que
exposarem.
Començarem per dir que, abans de la creació dels
«Sindicats Lliures», ja hi havia hagut uns altres sindicats
que sortiren a l'actuació pública amb el nom de
Sindicats Catòlics. L'any 1907 s'havia fundat la
primera «Union Profesional de Dependientes y
Empleados de Comercio» pel pare Gabriel Palau.
El sindicalisme agrari catòlic va començar a
prendre una certa empenta cap al 1915, en constituir-
se, a la ciutat de Valladolid, la Federacíón Católica
Agrària de Castilla la Vieja y León. Culminà
l'esmentat moviment amb el naixement, a Madrid, de
la Confederación Nacional Catòlica Agrària l'any
1917.
47