Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

Tot seguit, i després de la «misión cumplida», les tropes, amb
els seus caps respectius, es varen retirar. Abans, però, carregaren en
una camioneta els set cadàvers destrossats pels trets de fusell,
perquè fossin traslladats al cementiri per enterrar-los a la fossa
comuna.
Al cementiri, s'hi havia amagat un abnegat amic i company
d'en Peiró, d'ofici també vidrier, el qual des de dalt d'una escala
va poder presenciar tot el que s'havia esdevingut moments abans.
Amb aquest gest atrevit es jugava la vida, en el cas d'haver estat
descobert. Aquell amic i company d'idees de Joan Peiró pretenia
de poder recollir el cadàver del seu amic i enterrar-lo en el
nínxol que aquell mateix dia havia adquirit, en propietat.
Heus ací com uns quants anys després em contà aquella
dramàtica i terrible escena aquell amic:
— Imagina't per un moment els fets tals com te'ls explico:
una camioneta arriba al cementiri i en descarreguen set cadàvers,
després de l'abominable i vil assassinat. I jo voltat de tots ells,
deixats en les positures més grotesques i horroroses, la meva
consciència totalment emboirada, i removent els cadàvers a la
recerca del que a mi m'interessava, i trepitjant sang pertot arreu. I
més impressionant encara era veure la cara d'un mort en tals
circumstàncies. N'hi ha per a tornar-se boig! No et pots fer una
idea de com i de quina manera ha quedat gravat tot allò tan
dantesc en el meu cervell! Mai no m'havia imaginat, ni pensat,
que una mort violenta fos tan horrible.
»En Peiró no era el mateix després de mort. Si el vaig poder
arribar a identificar va ésser pel seu tipus i per la roba que
portava. Va morir en pijama. El seu cos era tres vegades més
gros que el normal, per causa del nombre de ferides que tenia.
Quatre perforades de part a part. Vaig haver de rentar-li la cara,
taponar-li les ferides amb cotó mullat amb alcohol i deixar-lo
en condicions de posar-lo dintre el taüt. A continuació, amb
l'ajuda d'una
370
persona amiga, vàrem donar-li sepultura en el nínxol número
273 del cementiri de Paterna.
Creiem que, els comentaris que es mereix el relat que acabem
de fer —relat d'una autenticitat a tota prova—, val més que els
feu vosaltres, amics que l'heu escoltat.
Després d'aquell inqualificable assassinat, mai, mai!, les
«piadoses» autoritats militars i governatives franquistes no
comunicaren oficialment als familiars més pròxims d'en Peiró
l'afusellament d'aquell ésser que tant volien i estimaven. Els
familiars varen haver d'assabentar-se'n per mitjà d'una comunicació
escrita que els envià el sots-prefecte de la ciutat de Narbona, de
França.
Així va acabar Joan Peiró, aquell home que tant i tant
destorbava tots els reaccionaris de casa nostra. Així va acabar,
perquè el feixisme, quan no pot podrir i incorporar als seus rengles
els militants d'esquerra i del moviment obrer, els aixafa, els
destrossa, els martiritza i assassina sense cap mena de
contemplació.
Cal, doncs, al nostre entendre, que tots els supervivents
republicans, que van haver de viure la més gran tragèdia que mai
s'hagués abatut sobre el nostre país prenguem consciència de tot
això i evitem de caure en el nou parany que el franquisme,
disfressat de demòcrata i liberal, prepara. I més que nosaltres, que
ja estem a la davallada de la nostra vida, cal que no hi caiguin les
noves promocions. Aquestes noves promocions que tenen el
deure de fer un gran paper, que són cridades a arrencar les
llibertats ciutadanes, la llibertat d'associació, dels partits polítics i
dels sindicats obrers, el dret d'expressió lliure, de paraula i per
escrit, el retorn de les llibertats autònomes de tots els pobles,
fins que puguem conquerir una Confederació de Repúbliques
Ibèriques, com predicava i aconsellava el malaguanyat Joan Peiró.
Obtenir tot això, i sense oblidar, entre altres coses, l'amnistia total
per a tots els presos i exiliats polítics. Tot això és la tasca més
important i immediata a acomplir per tots, per joves i vells. I
sense con-
371