Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

tal d'Espanya. El nostre dissortat amic, mentre estigué reclòs en
aquells calabossos, fou sotmès a diversos interrogatoris pels
esbirros policíacs. Va ésser maltractat de paraula i d'obra, a cops
de puny i puntades de peu per aquells malvats al servei del
franquisme. Quan Peiró arribà a la presó de València, i li fou
permès de sortir a passejar al pati, alguns companys i amics
presos, que el coneixien prou bé, s'adonaren que a la boca li
faltaven algunes dents. En preguntar-li què li havia passat, en
Peiró, somrient, els contestà: «Doncs les he deixades a la
Direcció General de Seguretat de Madrid, després d'haver rebut
algunes amables carícies dels nostres amics policies...». El tracte
brutal que rebé a la Direcció General de Seguretat no privà que,
alguns anys després, el comte de Mayalde expliqués a un
escriptor, amic nostre, que mentre en Peiró estigué en els
soterranis d'aquell odiós centre de la Puerta del Sol, de Madrid,
«havia tingut la gran satisfacció d'haver-lo fet pujar, unes quantes
vegades, al seu despatx oficial i de conversar amb ell». Afegí, a
més: «que de la persona d'en Peiró li havia quedat un gratíssim
record, i que reconeixia que l'havia impressionat vivament la
seva capacitat i altura intel·lectual. A la vegada, reconeixia que
era un home honrat». Quan, anys més tard, aquell escriptor ens
ho va explicar, no vàrem poder evitar de dir-li: «Doncs calculi
vostè que si el comte de Mayalde va reconèixer tantes virtuts en
la persona d'en Peiró, com li va confessar, i no evità —o no
volgué evitar— que li peguessin tan bàrbarament, fins a fer-li
saltar algunes de les seves dents, ¿què hauria passat en el cas que
no li hagués estat simpàtic? Potser —vaig dir a l'amic escriptor,
martellejant els mots— en Peiró hauria sortit d'aquell centre
policíac amb els peus endavant».
Durant l'any i mig que en Peiró va estar a la presó
valenciana, el van sotmetre a continuats i persistents
interrogatoris per part de la justícia castrense, i va ésser pro-
340
cessat. Els jutges, en les seves anades i vingudes de la presó,
donaven la impressió que no tenien pas gaire pressa a acabar el
sumari que li varen incoar i elevar-lo a plenari. Al principi, ningú
no comprenia aquell immobilisme de la justícia militar en el cas
Peiró, quan en tants i tants milers de casos era tan expeditiva,
jutjant i afusellant ràpidament sense cap mena de pietat.
Tanmateix, aquella lentitud no perjudicava gens ni mica Peiró i
la seva defensa, perquè pensaven que, com més temps passava
sense jutjar-lo, més s'apaivagarien els odis dels «triunfadores»
contra els «rojos», i les sentències no serien tan greus i criminals.
Aquella lentitud, però, no els deixava d'estranyar. Molt aviat,
tanmateix, es descobriria a què obeïa aquella actitud dels
militars. Aquests, seguint les instruccions de les més altes
instàncies del franquisme, deixaven allargar el sumari, perquè
s'estava maniobrant prop d'en Peiró perquè es doblegués
purament i simplement i es prestés a col·laborar amb el règim
feixista instaurat a Espanya, després d'haver sacrificat i immolat
el més preciós i prometedor del país: la joventut.
Per a dur a terme aquesta «feineta», es valgueren d'alguns
personatges, amb els quals intentaren d'influir en la rectitud i la
personalitat del digne militant anarco-sindicalista mataroní, per
fer-lo decantar i claudicar. Per damunt de tot, interessava que en
Peiró acceptés un alt càrrec en la direcció dels Sindicats
Verticals, que havien estat inventats pel règim franco-falangista.
Per intentar de convèncer-lo, es van valer de diferents elements.
Un dels primers que l'anà a visitar a la presó, amb aquesta
finalitat, va ésser en Ricard Fornells. L'any 1941, aquest i més
d'un centenar de militants cenetistes i faistes exiliats, que es
trobaven als camps de concentració francesos, havien tornat a
Espanya, animats a col·laborar obertament amb aquells Sindicats
Verticals. Per a aquesta missió, a en Fornells, l'ex-trentista, li do-
341