Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

ona noia, que estimo bojament, i que està servint a casa d'un
conegut polític conservador de Madrid, quantes i quantes coses
no haurien canviat en la meva vida! La manca de treball m'ha
obligat a fer moltes coses: havia de menjar, oi? Em vaig ajuntar
amb altres companys, i...». En aquest moment, s'acostà un expolicia,
empresonat també pels fets del 6 d'octubre, Villarroel,
que, després, mentre durà la guerra d'Espanya fou cap del rondí
especial que guardava les espatlles del Fiscal del Tribunal
Popular de Barcelona, Ramon Chorro i Llopis. Villaroel
ensenyà al jove condemnat a mort la primera pàgina del diari
«El Dia Gràfico», que es publicava a Barcelona, i li digué:
— No et fa cap mena de remordiment això? —Aquest
«això» era un fotografia del xicot mort en l'atracament i una
altra del seu enterrament.
La resposta d'aquell desgraciat va ésser més que catastròfica. Va
dir:
— No. Un que s'ha avançat al meu enterrament...
La conversa s'acabà, perquè aquestes paraules causaren una
forta indignació en la majoria dels presents. Però nosaltres no
poguérem més que dir-li, encara:
— La mort d'una persona, sigui qui sigui qui la cometi, és un
fet abominable. Nosaltres no podem creure, de cap de les
maneres que tu, que reconeixes haver comès aquell acte, ho
hagis fet creient que defensaves unes idees. ¿Ja saps que
aquest noi que morí en el vostre intent de robar unes
miserables pessetes, era fill d'un home d'idees avançades?
Ens mirà fixament, i arronsà les espatlles...
En el transcurs d'aquell dia ja no el veiérem més. No cal
que expliqui ara les controvèrsies apassionades que es
produïren entre els presos: entre els partidaris de la pena de mort i
els qui, sempre, n'hem estat uns ferms enemics.
182
L'endemà, a la tarda, tota la població penal de la Presó
cel·lular va ésser incomunicada. A mitja nit, al pati de la
nostra galeria, hi hagué un soroll de mil dimonis d'anades i
vingudes. Uns cops forts de martell es repetien contínuament. De
seguida endevinàrem què passava: estaven preparant el cadafal on
havien de donar garrot vil al desventurat condemnat a mort.
Tot d'una es produí un silenci sepulcral. Llavors s'escoltà la
veu d'un pres de la primera galeria que es posà a cantar
Silencio en la noche, la cançó que l'argentí Carlos Gardel havia
fet famosa. Els moments foren solemnes i emocionants de
debò. Tothom, àdhuc els guàrdies i oficials de la presó
escoltaren amb el màxim respecte les estrofes d'aquella cançó
dedicada al condemnat a sofrir la mort d'una manera violenta i
fins i tot injusta...
Durant tot el matí següent, a la nostra galeria només oírem el
trepig d'anades i vingudes. A les onze, sentírem els plors d'una
dona. Eren els plors —i les exclamacions— d'una velleta, la
mare del condemnat a mort, a la qual havien autoritzat
d'entrar a la presó perquè pogués abraçar i besar per última
vegada el seu fill.
A quarts de tres de la tarda sentírem un soroll sinistre de
ferramentes. Era el botxí de Burgos, l'anomenat Mayoral, que
muntava les seves «eines de treball», per a escanyar el jove
condemnat. Un ximple de company de la nostra cel·la s'enfilà
a dalt de la reixa de la nostra cel·la per poder veure què passava
al pati. El vam escridassar, alhora que la seva curiositat ens valia
una ratxa de trets de fusell disparats pels guàrdies d'Assalt que hi
havia escampats per tots els terrats de les cases veïnes de la
presó Model.
A les tres en punt es produí un silenci estrany, absurd,
corprenedor. Seguidament, un soroll d'estris metàl·lics, i una
veu, mig ofegada, que cridà: «Visca l'anarquia!». La societat
capitalista acabava d'escanyar un ésser humà,
183