Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

sacrificà tot —àdhuc la seva vida— per defensar els interessos
dels treballadors i les seves idees anarco-sindicalistes. Vagin també
els nostres regraciaments a l'Honorable President de la
Generalitat de Catalunya, senyor Josep Tarradellas, i a tots els
aquí presents, perquè han volgut honorar, amb la seva presència,
la memòria del nostre dissortat amic i company Peiró. A tots,
doncs, us ho agraïm, amb tota la força de la nostra ànima.
Hem estat invitats a prendre part en aquest acte perquè els seus
organitzadors han considerat que podíem dir moltes i moltes coses
de la vida pública d'aquell home, en tant que amic i company seu
i també d'íntim col·laborador, quan ell, en Peiró, per mandat de
la Confederació Nacional del Treball, exercí el càrrec de
ministre d'Indústria del Govern de la República que presidí
Francisco Largo Caballero durant la infausta guerra civil de
casa nostra. Sí, en efecte, moltíssimes són les coses que podríem
dir d'en Peiró, i us asseguro que totes ben bones, exaltants i
impregnades d'un humanisme exemplar i a tota prova. Coses
que pensem poder dir un dia públicament, en una biografia en
què treballem fa algun temps. Avui, però, ens limitarem a donar
a conèixer part dels dos darrers capítols d'aquesta biografia. ¿l
per què d'aquests dos darrers capítols? Doncs perquè considerem
que, potser, són els més apassionants i punyents i, sense cap mena
de dubte, els més tràgics de tota la seva biografia, puix que s'hi
expliquen els darrers moments que va haver de viure, abans de la
seva mort, el nostre dissortat amic.
Començarem per explicar que en Peiró va ésser detingut per la
policia francesa, la que estava al servei del govern de Vichy
del mariscal Pétain i Pierre Laval, el mes de novembre de
1940, després d'haver pogut travessar la ratlla de demarcació al
poble de Chabris, del departament del Cher, entre la zona
ocupada i l'anomenada lliure de França. Amb ell detingueren
també el seu
338
gendre Niabel Belis. La policia francesa de l'anomenada zona
lliure els lliurà ràpidament als alemanys de la zona ocupada, els
quals els traslladaren a la ciutat de Blois, on els tancaren a la
presó. Hi van romandre prop d'un mes. Després els portaren a
Alemanya, a la presó de Tier. Una vegada empresonats a
l'Alemanya hitleriana, en Peiró va tenir el pressentiment que ben
aviat seria traslladat a Espanya, per afusellar-lo, com havien fet
amb el president de la Generalitat de Catalunya, senyor Lluís
Companys, amb Zugazagoitia, Cruz Saldio, els cenetistes
Espartacus Puig, de Terrassa, Marià Prat, de Manresa, i amb
tants i tants d'altres antifeixistes espanyols que foren traslladats
de França a Espanya per ésser afusellats pels franquistes, pels qui,
ara, no es cansen de dir i repetir que ha arribat l'hora de la
reconciliació en el nostre país.
En una carta datada el 16 de febrer de 1941 que en Peiró va
poder escriure i enviar als seus fills —els que vivien a
Courbevoie, que també eren i són refugiats polítics—, des
d'aquella presó nazi on era reclòs, els deia: «Tot i que hi ha
qui gestiona la nostra tornada, i lliurement a París, jo sóc
pessimista, molt pessimista, i m'inclino més a creure que el dia
menys pensat seré portat a Espanya». No s'equivocava en Peiró,
puix que uns quants dies després va ésser conduït a Madrid. Va
ésser en Ramon Serrano Súñer, ministre d'Afers Estrangers i
cunyat de Franco, el qui va fer la reclamació diplomàtica
d'extradició. Extradició que va ésser acordada, sense perdre-hi
temps, pels seus amics alemanys, que destrossaven, en aquells
moments, bona part de l'Europa, a cops de bombes.
En Peiró, doncs, el varen portar a Madrid, on el tancaren,
rigorosament incomunicat, als calabossos de la Direcció General
de Seguretat. En aquella època era director general d'aquell
antre sinistre el comte de Mayalde, que més tard passà a ocupar
l'alcaldia de la capi-
339