Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

naren tota mena de facilitats. Tanmateix, en Fornells va
haver de sortir avergonyit de la presó valenciana, davant la
negativa valenta d'en Peiró, de no voler col·laborar, ni de
prop ni de lluny, amb el franquisme. Peiró tirà a la cara
d'en Fornells la baixesa en què havia caigut en doblegar-se a
fer aquell trist i lamentable paper que estava fent, en aquells
moments, davant d'ell. Més tard, per cert, en Fornells va
haver de sofrir a la pròpia carn el premi que li donaren els
franquistes pels serveis que els havia prestat: el van tancar a
la presó de Barcelona. Després de sortir d'aquesta presó, es
va veure abandonat i menyspreat de tothom, per propis i
estranys, i anà a morir a la ciutat de Sabadell, a casa d'una
amiga.
En veure el fracàs que havia tingut en Fornells, en no
arribar a convèncer en Peiró que es torcés, les mateixes altes
instàncies del règim franquista recorregueren a d'altres
personalitats, aquesta vegada totes falangistes, perquè fessin més
pressió per aconseguir que en Peiró fos guanyat a la seva
causa. Una d'aquestes personalitats va ésser Joan Gil Senís,
alt personatge del falangisme barceloní. Aquest va intentar de
convèncer-lo, prometent-li la llibertat i el sobreseïment de la
seva causa per responsabilitats polítiques. Escoltem el mateix
Joan Peiró com parlava d'aquest intent, en una carta que va
dirigir a un amic, en la qual li deia: «Sé que el Sr. Gil Senís
s'interessa pels meus assumptes i pretén que jo li enviï un
qüestionari en què li expliqui tota la meva actuació, perquè
ell pugui actuar en el meu favor. Això estaria bé si
aquest interès, tan interessat, del Sr. Gil Senís no fos això, tan
interessat. Jo sóc un home que m'he passat la vida carregat
amb el «sambenito» de tebi contrarrevolucionari, etc., etc.
Però sóc també un home que mai, ni ara ni jamai no he fet
un pas endarrera, que això és el que em temo que desitja el
Sr. Gil Senís: que claudiqui a favor del Nacional-
Sindicalisme, i això no s'aconseguirà de mi, encara que
estigués davant el piquet d'exe-
342
cució». Aquesta carta fou escrita i cursada el 27 de novembre de
1941.
En Santamarina, escriptor i periodista barceloní, va visitar
diverses vegades en Joan Peiró a la presó de València, per tal
d'oferir-li càrrecs oficials en els Sindicats Verticals. Una de les
esmentades entrevistes, que, per cert, va ésser molt breu, es
desenrrotllà així:
Santamarina:
— Me han encargado realizar cerca de V d. una misión
muy delicada y difícil, que yo he aceptado muy a pesar mío,
porque sé cual es su integridad moral e ideológica, y es la de
ofrecerle un alto cargo en los Sindicatos Verticales y así poder
obtener inmediatamente su libertad.
Peiró:
— Pues ha caído muy mal, señor Santamarina, ya que debe
de saber que el acero no se dobla sinó que se rompé antes de
torcerse.
Tot i les repetides negatives d'en Peiró, refusant totes les
prebendes i tots els càrrecs que li eren oferts, a condició de
claudicar de les idees que havia mantingut al llarg de la
seva vida, varen continuar les pressions, i des de diversos
angles diferents, per aconseguir arribar a trencar-lo. Tot va
ésser inútil: Joan Peiró, a cada nova temptativa per
ensibornar-lo, s'erigia més virilment, refusant tot el que era
proposat pels qui estaven assassinant el poble espanyol,
malgrat que es varen valer de totes les argúcies, trucs i
maniobres per tal de fer-lo caure.
I, tanmateix, en Peiró no ignorava el que s'hi jugava. I,
com que cada dia les pressions eren més fortes, s'adonà que se
li apropava l'hora del suplici. Malgrat això, les va resistir
totes.
Es donà el cas d'un «senyor», que devia la seva vida a
en Peiró, el qual es va oferir a fer tot el que estigués al seu
abast per salvar-lo, i així va prometre que testimoniaria a
favor seu davant el tribunal militar. Però, a
343