Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

Salut Pública i, més que ningú, els companys cenetistes que
regentaven el Departament de Sanitat i Assistència Social del
municipi estaven disposats a defensar, fos com fos, aquella
institució benèfica, que havia estat creada en benefici de la
salut dels infants del poble, de tot el poble. Oi més perquè la
creació d'aquell sanatori infantil havia estat iniciativa i obra de
companys llibertaris.
Quan el minyó incautador es presentà amb els seus camions
per a apoderar-se del vi dels cellers d'aquella finca, els bons
camperols que conreaven les terres i vetllaven pels interessos
del sanatori infantil en projecte, malgrat l'amenaça de què foren
objecte amb armes i altres coses, intentaren d'oposar-se que
s'emportessin res. Mentrestant, el masover aconseguí de telefonar
al Comitè de Salut Pública i comunicar-li el que passava. El
company que estava al front del Departament de Sanitat i
Assistència Social, en representació de la C.N.T., advertí sense
perdre temps un altre company, component també d'aquell Comitè,
en el qual representava la Federació Anarquista Ibèrica. Aquest
darrer, que posseïa un sentit de responsabilitat que feia honor a
l'organització de la qual formava part, no dubtà gens ni mica a
acompanyar el company cenetista a la finca atacada, per tal
d'evitar el robatori que es volia cometre. Perquè, malgrat que
aquella acció es feia en nom d'una Col·lectivitat de la C.N.T.,
no deixava d'ésser un lladronici amb tots els agreujants.
Quan els dos militants llibertaris arribaren a la finca, el
minyó incautador, amb una gran barra de ferro, començava a
esbotzar la porta del celler, perquè els camperols s'havien negat
rotundament a donar-li la clau, malgrat les amenaces de què
foren objecte. La sorpresa i l'expectació fou gran per part de
tots, en veure que arribaven els dos representants del Comitè
de Salut Pública.
— Ep! X. —i ací el nom del minyó incautador—,
188
deixa aquesta barra de ferro, i amb els teus homes i els
camions foteu el camp d'ací, i de pressa! —li digué un dels
militants llibertaris.
— Com? Marxar d'ací i sense emportar-me el vi? De cap de
les maneres!, respongué el «dirigent-pagès» de la
Col·lectivitat, tot reprenent amb més fúria la tasca
d'esbotzar la porta del celler.
— Si no pares de picar i no marxeu de seguida, t'encendré
el cap, imbècil!», respongué, ràpid, un dels dirigents del
Comitè de Salut Pública, mentre els dos representants d'aquest
Comitè apuntaven amb llurs pistoles el cap del minyó
incautador.
Aquest no provà de fer ni un gest violent, ni s'atreví a
invitar la gent que l'acompanyava a oposar-se a aquells dos homes
que feien honor a la Revolució que naixia i a les idees que
professaven, en evitar una mala acció d'un desaprensiu sense
escrúpols de cap mena.
— Marxem, nois! ordenà als seus homes, el requisidor. I en
marxar, dirigint-se als dos militants que havien evitat el robatori,
els digué:
— Avui no ha sortit bé, Però us asseguro que tornarem, i,
a més, a l'organització ja ens veurem les cares!
Aquella mateixa nit, en una reunió extraordinària convocada
per tractar d'aquest fet lamentable, l'organització obrera
confederal, juntament amb els militants de la F.A.I. i de les
Joventuts Llibertàries d'aquella localitat, condemnaren
totalment els procediments que emprava el minyó incautador,
i se'l cridà a l'ordre, com calia fer-ho en aquells moments tan
greus i dramàtics que vivia el país.
1
8
9