Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

de remoure cels i terra, de fer tots els esforços humanament
possibles, per intentar de salvar la vida de la persona que els
havia salvats.
Aquest Francisco Ruiz Jarabo, després, va arribar a ser
ministre de Justícia de Franco... Pensar-ho ens revolta les tripes
d'indignació. I aquest personatge, en aquests moments, és un dels
ultres que s'oposen que les llibertats ciutadanes siguin tornades
al nostre país! Comprenem prou bé per què...
Acabada aquella gestió, l'alferes defensor, Lluís Serrano,
tornà a València i en Serra a Mataró. Ambdós, desencoratjats
del tot.
A més de les gestions efectuades a Espanya per intentar de
salvar la vida d'en Peiró, també se'n feren a França, per persones de
relleu. Una fou la que s'efectuà, per persones interposades, prop
del Dr. Gregorio Marañón, que en aquell temps es trobava
refugiat a París.
Pocs dies després d'haver tingut lloc l'entrevista celebrada a la
presó de València entre els jerarques falangistes i en Peiró i en
Pellicer, els quals es negaren enèrgicament, virilment, a
col·laborar en el règim franquista, el defensor Lluís Serrano fou
cridat al jutjat militar per tal que proposés les proves a
practicar. El defensor, d'acord amb els amics d'en Peiró, amb
la finalitat de guanyar temps i ajornar la celebració del consell
de guerra, proposà una sèrie de proves, la majoria de les quals
s'havien de practicar per mitjà d'exhort, prop de persones
residents a Badalona, Barcelona, Cadis, Lleida, Madrid i
Mataró. Es tractava de persones que podien testimoniar a favor
d'en Peiró. La prova proposada per la defensa fou acceptada pel
jutge instructor, la qual cosa permetia de pensar que el consell de
guerra podia ajornar-se uns vuit mesos. La sorpresa, però, fou
enorme quan es va saber que les proves admeses mai no van ser
practicades, i es decretà, en canvi, la celebració del consell de
guerra per a uns vint dies després.
354
Davant la nova situació, molt greu, per cert, els amics i
companys d'en Peiró redoblaren els esforços per intentar de
salvar-lo, costés el que costés. Alguns, per cert, cometeren
algunes relliscades, volem creure que sense mala fe. Per
exemple, encarregaren a l'advocat de València José Maria
Ramírez y Rodríguez de Magenti un escrit de defensa, pel
qual cobrà deu mil pessetes, i que no es va llegir mai davant el
tribunal militar, perquè s'hi desfigurava totalment la veritable
personalitat de Joan Peiró com a militant actiu de la C.N.T. i
com a llibertari.
Uns quants dies abans del judici, el defensor va rebre la
visita del pare Cruz Navarro, superior dels frares passionistes
de Tafalla, enviat per la seva congregació perquè intercedís i
testimoniés a favor d'en Peiró, puix que, segons ell, aquella
congregació li devia la vida d'alguns dels seus membres. El
defensor li va exposar amb tota claredat les circumstàncies que
rodejaven el judici i li manifestà el seu pessimisme, que era
compartit per Peiró. Temia que fatalment es produiria
l'irreparable: la condemna a mort del seu patrocinat. El pare
Cruz Navarro li contestà que no ho creia, perquè no pensava
que Franco i el seu Govern fossin tan beneits, car si
conservaven la vida d'aquell home no hi perdrien res; en
canvi, si el mataven es tirarien al damunt tota l'opinió pública, i
la repulsa seria general per part de totes les persones a les quals
en Peiró havia salvat la vida. I, a més, la indignació de la
classe obrera d'Espanya i de l'estranger es manifestaria
sorollosament. El pare Cruz Navarro va assegurar que ell
parlaria amb el coronel Loygorri i el capità general Alvarez
Arenas. I així efectivament va fer-ho, si bé mai no s'ha pogut
saber les respostes i reaccions d'aquells dos monstres.
Es interessant d'explicar que, la nit abans de celebrar-se el
consell de guerra contra en Peiró, el testimoni de descàrrec, Luys
G. Santamarina, acompanyat de l'advocat Barceloní Joan Gil
Senís, del qual ja hem parlat, invita-
355