Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

Amb dos cotxes ens presentàrem com un llamp al vell
convent. Entràrem, i el «minyó», amb la seva pistola a la mà, es
dirigí a l'home que, segons semblava, feia de «responsable»
d'aquella, diguem-ne, presó. Li demanà on tenia tancat en Daniel
Cardona, si és que es trobava allí. El «responsable» mirà unes
llistes i digué que aquell nom no hi figurava pas. Els dos homes
tingueren unes paraules més, totes violentes i amenaçadores.
—No l'hauràs portat ja a matar? —demanà el «minyó», que en
aquells moments es mostrava tan indignat per aquell possible
assassinat. Va! anem de seguida a comprovar-ho —afegí, encara,
el «minyó».
L'escena, que, repetim, va ésser molt violenta entre aquells
dos homes, no va resultar gens ni mica agradable d'haver-la de
presenciar. Es tractava, però, d'intentar de salvar la vida d'un gran
amic nostre, d'un home idealista que tot ho havia donat per les
llibertats del poble, i que uns inconscients, mancats de veritable
esperit revolucionari, volien fer desaparèixer per sempre més.
Novament emprenguérem el camí de les carreteres, i una
vegada arribats al «lloc on els mataven», poguérem comprovar
que en Cardona no hi era.
¿On era, doncs, si és que encara vivia? Tràgica i desesperant va
ésser aquella nit per a nosaltres, que volíem salvar la vida del
nostre amic tan estimat.
L'endemà, per «carambola», l'amic Balius pogué localitzar
l'indret on tenien empresonat en Cardona, com a «candidat a
donar-li el passeig». Calgué que l'amic Balius respongués amb el
seu cap perquè l'alliberessin. Així en Cardona pogué tornar a
casa seva, al costat de tots els seus, al Mas Cardona, de Sant
Just Desvern.
Les incidències que acabem d'explicar impressionaren
moltíssim en Cardona. Però malgrat la depressió moral que li
van causar, va continuar lluitant contra el fexisme, fins al darrer
moment.
Després, la pèrdua de Barcelona el 26 de gener de
316
1939, l'ensulsiada, la nostra derrota i la pèrdua de Catalunya, i,
poc després, de tot Espanya. En Cardona, una vegada més —per
tercera vegada, hagué d'emprendre el camí de l'exili cap a França,
com tants i tants de centenars de milers de persones, que fugien per
no ésser asser-vits i assassinats per la pesta feixista. A l'exili
visqué, força malalt, a la ciutat de Perpinyà. Però malgrat la
seva malaltia, Cardona continuà lluitant i conspirant. Poc després
esclatava la guerra mundial. Cardona travessà diverses vegades les
muntanyes pirinenques per salvar gent que estava en perill a
França, per guiar francesos i gent d'altres nacionalitats que fugien
dels alemanys que dominaven gairebé tot Europa, per salvar
aviadors anglesos i americans, caiguts en terres ocupades pels
nazis, que volien retornar al combat, per passar diners dels
altres i establir contactes amb els qui, a Catalunya, continuaven
lluitant contra el franquisme... Tota aquesta activitat que portava
en Cardona, malgrat que ja no s'aguantava gaire perquè la malaltia
que patia l'anava rosegant lentament i sense pietat, la dugué a terme
sense que mai, però mai, hagués cobrat ni acceptat cap pesseta de
ningú. Ell, en Cardona, deia sempre —i amb molta raó per
cert —que les llibertats del nostre poble havíem d'ésser
nosaltres mateixos qui les havíem de guanyar, sense demanar res
a ningú.
Finalment, quan ja va comprendre que les seves forces
l'abandonaven, va voler anar a morir a la seva terra, a la seva
Catalunya. Amb un esforç més que suprem va tornar a passar
clandestinament i per última vegada, les muntanyes pirinenques —
que no tenien res de regalades, com diu la cançó popular, sinó
molt de seques i plenes de tristor. El dia 13 de març de 1942
entrava clandestinament a casa seva, al Mas Cardona, de Sant Just
Desvern, que ell tant estimava i adorava. Secretament va ésser assistit,
mentre va durar la seva malaltia —càncer a la bufeta biliar—,
pels dignes metges X. i X. Després de la mort d'en Cardona,
aquests exemplars i honorables doctors van
317