Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

ment per aquesta manera tan estúpida, deshonesta i sectària de
crítica.
La crítica d'aquesta mena que més ens impressionà i colpí —
encara avui no podem allunyar el seu record del nostre
pensament—, és de la que en vida va ésser víctima constant en
Salvador Seguí, «El Noi del Sucre». Se l'acusà de tot! En
particular, d'ésser el «político número uno» de la C.N.T. del
nostre país. Quan el famós locaut que la patronal catalana decretà
l'hivern de l'any 1919, que feu tancar totes les fàbriques, tallers i
obradors de Catalunya durant nou setmanes, les autoritats de
Barcelona, obeint les ordres que havien rebut del govern de
Madrid, crearen una Comissió Mixta, que havia d'estar composta
per representants de la patronal i de la Confederació Regional del
Treball de Catalunya, presidida pel batlle de la capital catalana,
senyor Martínez Domingo. La missió d'aquesta Comissió Mixta
era de cercar una solució al greu problema que hi havia
plantejat, el qual portava a la misèria i a la desesperació a més de
tres-cents mil llars proletàries. L'organització obrera confederal,
d'acord amb la seva tàctica de lluita, era oposada a acceptar
aquella fórmula de negociació, que les autoritats pretenien
d'imposar per a resoldre el conflicte que la burgesia havia
provocat. Les autoritats, però, amenaçaren que si l'organització
confederal no acceptava aquella fórmula, tancarien els sindicats
obrers, els posarien al marge de la llei, i que la repressió contra
els treballadors seria sense pietat. Ultra aquesta amenaça, existia el
fet més que colpidor de la misèria i la fam que feia estralls entre
la classe obrera. No hi havia altra alternativa: s'havia de trobar
una solució, la que fos.
Hi hagueren discussions apassionades en els medis obrers,
entre els qui acceptaven de formar part de la Comissió Mixta i
els qui no hi estaven d'acord. Hi havia, també, els eterns
«intransigents» en tot, que aconsellaven de fer la Revolució
Social abans de participar en
254
aquella Comissió. En Seguí creia que la classe obrera confederal,
en aquells moments, no estava suficientment preparada per a fer la
Revolució. Per tant, no era partidari de llançar-se a una aventura
d'estil violent, perquè anticipadament era sabut que havia d'ésser
un fracàs, i dels grossos. El mateix creien els qui sempre veien la
Revolució a cada cantonada... Però aquests no tenien la valentia i
l'honradesa de confessar-ho. En Seguí, d'altra banda, creia que
l'organització obrera tenia prou recursos i mitjans per a resisitir
l'envestida patronal i de les autoritats, í sortir vencedora d'aquella
prova que li era imposada. Tanmateix, no era tampoc massa
partidari d'anar a la Comissió Mixta. Però després de discutir-ho
força, s'imposà la serenitat i el bon sentit, i s'acordà, per unanimitat,
de participar en les deliberacions de la Comissió Mixta. Es
designà una delegació, presidida per en Seguí, que componien,
entre altres, en Simó Piera i en Molins. Aquesta delegació anà a
l'ajuntament de Barcelona disposada a encarar-se amb la
representació patronal. Després d'una discussió aferrissada, en la
qual en Seguí demostrà a tots els components d'aquella Comissió
que era un dialèctic i polemista de primera magnitud, superant-los
a tots en arguments incontrovertibles, s'aconseguiren algunes coses
força substancials i positives. I, per damunt de tot, s'aconseguí que
la burgesia i els representants de l'Estat continuessin reconeixent
els sindicats, i la seguretat que no serien posats al marge de la
llei.
Unes dues setmanes després que els treballadors havien reprès llur
treball, una torrentada d'atemptats personals i d'explosions
d'artefactes es produí, especialment a Barcelona. Tots, iniciats i
executats per elements dubtosos al servei de la policia i de la
burgesia, als quals es respongué d'una manera violenta també per
part dels treballador, en defensa pròpia. A aquella acció, s'hi
sumà l'acomiadament, per part de les empreses, dels delegats dels
sindicats obrers i dels militants més coneguts de llurs
255