Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

tot, fer assassinar-ne molts dels qui consideraven capdavanters de
l'organització obrera confederal. Aquella repressió duríssima
provocà un gran esverament, i, com és natural, una forta
desbandada de la militància cenetista i llibertària. Els qui podien
s'amagaven o fugien a l'exili, per evitar d'ésser empresonats o
massacrats pels carrers per la policia o pels mercenaris a sou
d'aquells dos militars sanguinaris i de la mateixa Patronal. Davant
d'aquella duríssima situació, el Comitè Regional de la
Confederació obrera de Catalunya va convocar, amb urgència,
totes les organitzacions locals i comarcals que li eren addictes a
Catalunya, perquè assistissin a un Ple que havia de celebrar-se a
Barcelona. A la convocatòria, com a tema principal a debatre,
constava el següent:
«¿Com l'organització obrera confederal catalana ha de fer
front a l'onada repressiva que han iniciat Martínez Anido i
Arleguí, amb el suport del govern de Madrid i de la classe
patronal en contra nostre? Quines mesures hom creu que són les
més adients i més positives per acabar amb la repressió que
s'inicia i que tants d'estralls ja ha fet en els nostres rengles?».
Per tal de discutir la qüestió, el Ple Regional es reuní al
local que la secció de Lampistes, Courers i Llauners tenia al
carrer Vistalegre, de Barcelona, que encara no havia estat
clausurat per la policia. En aquell moment, el president del
Sindicat de la Metal·lúrgia barceloní era el company Francesc
Vallès, d'ofici lampista. Vallès, que era un militant de solera,
intel·ligent, de molt prestigi en els nostres medis i gran amic de
Salvador Seguí, coneixia la immensa majoria dels militants
confederals de Catalunya. Fou ell qui, d'acord amb el Comitè
Regional, es col·locà a la porta d'entrada al local, per rebre les
delegacions foranes que havien de prendre part en aquella reunió,
que se celebrava en circumstàncies tan dramàtiques per a la nostra
organització. Ensems diversos companys es situaren
estratègicament pels encontorns del local:
216
carrers de Carretes, de l'Aurora, Riereta i la Cera, amb la
missió d'obstaculitzar la policia, en el cas que aquesta hagués
«ensumat» la celebració d'aquell Ple, i s'hagués presentat.
Tanmateix, en aquest aspecte, sortosament, no va ocórrer res
d'anormal. Uns dos-cents delegats provi-nents de tot Catalunya
concorregueren a Tacte. Va presidir la primera i única sessió que
va celebrar-se el company Camil Piñón 1 , el qual, amb els
companys Francesc Vallès i Enric Rueda, «Rodin»,
representaven el Sindicat de la Metal·lúrgia de Barcelona. En
iniciar l'acte, el Comitè Regional informà del motiu pel qual
s'havia vist obligat a convocar el Ple, que no era altre que el que
l'organització obrera confederal catalana, allà representada,
examinés amb serenitat, però sense cap mena de feblesa, les
mesures que calia prendre per tal de fer front a la nova etapa
repressiva que les autoritats acabaven d'iniciar contra la C.N.T. i
els seus militants.
En el mateix moment que el Comitè Regional exposava això,
arribà el company Antoni Amador, periodista que
1 Camil Piñón i Oriola nasqué a Barcelona el 17 de
novembre de 1889. Obrer lampista-courer i llauner. Fervent
militant anarco-sindicalista. Ocupà càrrecs de molta importància
a la C.N.T. Prengué part, com a delegat de la societat de
Lamparers, Courers i Llauners de Barcelona, al Segon Congrés
de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, celebrat els
dies 28, 29, 30 de juny i primer de juliol de 1918 a Sants, que
tanta ressonància va tenir en tot el país, i en el qual, entre altres
acords molt importants, es prengué el de constituir els Sindicats
Únics, que tantes victòries havien d'aportar als treballadors
catalans en aquella època. Piñón en aquell Congrés, va ésser
elegit per a formar part del Comitè Regional, amb els companys
Salvador Seguí, com a secretari general, Salvador Ferrer, J. Pez i
Salvador Quemades. Iniciada la brutal repressió de l'Anido,
Piñón va ésser deportat a La Mola (Maó), amb 34 militants
més de la C.N.T. Piñón ha estat sempre un militant cenetista, de
veritable solera, molt estimat —i ho és encara— per tots els militants.
217