Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

d'importància cabdal— es desenvoluparen magníficament. En
canvi, en la col·lectivitat agrícola que es formà, tot fallà.
En honor a la veritat, cal que diguem que, entre els
camperols, l'organització obrera confederal d'aquella població
comptà sempre amb pocs afiliats. La prova més evident d'això és
que mai no es pogué organitzar un sindicat d'obrers camperols.
Només existia una petita secció de camperols annexa des de feia
ja molts anys, al Sindicat de l'Alimentació. La qual cosa vol dir
que si gairebé no hi havia obrers pagesos afiliats a la C.N.T.,
molt menys hi havia militants actius o, en tot cas, eren ben
pocs. Això no privà, però, que un «minyó» camperol que
només feia uns anys que s'havia afiliat a l'organització confederal
—concretament l'any 1931— i que desconeixia totalment les
idees i per què lluitava la C.N.T., cregués que havia arribat el
moment —el seu moment— de la repartidora social. Començà
posant-se una gorra a la Durruti, portava ben visibles dos o tres
mocadors roigs i negres al coll i exhibia, a tort i a dret, dues
pistoles de gran calibre. Per si fos poc, aconseguí de requisar un
automòbil, el qual, perquè fes més efecte, va fer pintar amb
els colors roig i negre. La seva dèria era d'incautar-se de totes
les terres que podia. Amb la majoria de les grans propietats que
pertanyien a la gent de dreta creà una col·lectivitat de camperols.
En aquell moment, juliol de 1936, les terres del terme
municipal, que eren immenses, es trobaven exuberants de productes:
hortalisses, fruits de tota mena, cereals de totes les classes... Les
vinyes anunciaven una bona collita. Els cellers de les cases dels
pagesos eren plenes encara de collites anteriors. No faltava, doncs,
el vi, que també requisà l'esmentat «minyó». Podem afirmar,
doncs, que amb aquelles riqueses, si aquell home hagués tingut la
deguda capacitat d'organització i l'honradesa que tot militant
llibertari ha de tenir, aquella col·lectivitat de camperols
186
hauria estat un model en tots els aspectes, alhora que hauria
contribuït a resoldre el problema angoixós que la guerra ens
imposà a tots des del seu començament: la manca de queviures.
En poc temps, alguns mesos, el minyó de la repartidora
social ho malmenà i ho destrossà tot. Entre els camperols, els
que cada dia anaven al tros, el disgust creixia cada dia. Però no
s'atrevien a plantar-li cara, perquè el minyó, amb els seus
mocadors roig-negres, la seva gorra, les pistoles i el seu
cotxe requisat, els tenia a tots atemorits. Els afers i
l'administració de la col·lectivitat anaven cap per avall d'una
manera esfereïdora. El minyó es trobà, més d'una vegada, que en
arribar al cap de setmana no podia pagar els jornals als
camperols. Llavors se li acudí, endut per la seva mania de
requisar-ho tot, d'incautar-se de les petites propietats, la qual cosa
no va aconseguir. Quan això li fallà, s'atreví encara a més. Un
dia, de bon matí, es presentà amb tres camions, acompanyat de
diversos individus, a una gran propietat, amb la intenció
d'apropiar-se d'una immensa quantitat d'hectòlitres de vi, que era
guardada zelosament en els seus cellers. Aquesta propietat era
conreada per set o vuit pagesos i guardada pels antics
masovers. Els propietaris havien fugit, els primers dies de la
revolta feixista, i el Comitè de Salut Pública de la localitat se'n
va incautar responsablement, amb la finalitat d'instal·lar-hi un
sanatori dotat de tots els progressos mèdics, per a les criatures
malaltisses de la ciutat. Dels diferents estudis que s'havien fet,
per persones competents en la matèria, s'havia arribat a la
conclusió que, amb el que produïen aquelles terres, horta i vinya, i
sense comptar amb la riquesa que representava l'immens bosc que
voltava la finca, hom podria cobrir, amb escreix, totes les
necessitats mèdiques i alimentàries dels infants malalts i del
personal subaltern del sanatori.
Com es pot suposar, els components del Comitè de
187