Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

de vaga general i demanava que l'endemà tots els
treballadors reprenguessin el treball.
Mentrestant, el company Francesc Comes,
«Parones», moria també, víctima de les ferides
rebudes. El seu enterrament tingué lloc el diumenge
següent, dia 18. Milers i milers de persones
assistiren a l'acte d'acompanyar el cadàver fins al
Cementiri Nou. Una vegada arribats al cementiri,
aquella massa immensa de treballadors i ciutadans
passà, amb un silenci impressionant, davant els
nínxols d'«El noi del Sucre» i d'«en Parones».
Milers de dones, quasi totes pertanyents als sindicats
obrers de Barcelona, amb llàgrimes als ulls, hi
anaven dipositant roses i clavells vermells, com a
homenatge a aquells dos militants confederals que tant
i tant les havien defensades, sempre, en llurs
reivindicacions socials.
Acabat l'enterrament, aquella immensa massa de
treballadors i ciutadans abandonà el cementiri per
tornar a la ciutat, amb la ràbia al cor pel crim que
s'havia comès contra dos dels seus millors
defensors, però amb la serenitat i l'exemplar
comportament que en les dues manifestacions havia
demostrat davant el món.
Amb aquells dos enterraments-manifestacions,
l'organització obrera confederal i llibertària de casa
nostra demostrà una maduresa de coordinació
revolucionària com mai no s'havia vist. Quina lliçó
per a tothom, i, especialment, per als burgesos i
els governants espanyols i de tot el món!
104
VII
F E R M I N G A L A N I L A C . N . T .
És lamentable que encara avui no s'hagi publicat
una biografia completa i ben documentada de la
forta personalitat que fou el capità de l'exèrcit
espanyol Fermin Galán Rodríguez, que va morir
afusellat, amb el seu company, el capità García
Hernández, el mes de desembre de 1930, pels fets
revolucionaris de Jaca, dels quals va ésser el
principal organitzador. És més: ens temem que
aquella biografia no serà mai escrita. Són moltes
les raons que ens ho fan témer. Primera: perquè
queden molt poques persones de les que van tenir la
sort de tractar-lo personalment. Segona: perquè la
documentació, ben copiosa per cert, que existia
sobre ell i que feia referència a l'audaç conspiració
político-social que organitzà Galán mentre era
reclòs al castell de Montjuïc, de Barcelona, els
anys 1927 i 1928, que guardaven uns companys
cenetistes de Badalona, que s'hagueren d'exiliar en
acabar-se la guerra d'Espanya, ens temem que fou
cremada o que desaparegué per sempre, en ésser
ocupada la ciutat de Badalona per les forces
franquistes. Tercera: perquè hi ha hagut un interès
marcadíssim —ens atreviríem a dir de gairebé
tothom—, a no voler donar a conèixer les veritables
intencions que animaven Galán en les seves
conspiracions revolucionàries per enderrocar la
dictadura del general Primo de Rivera i la
monarquia borbònica que, des de feia segles,
dominava Espanya. Cal no oblidar que Galán lluità
sempre no solament per enderrocar el regim
d'oprobi que en la seva època imperava a Espanya,
ans també perquè, una vegada enderrocat, el país fos
regenerat profundament i fos possible la implantació
d'un règim de llibertat més humà i més just. Per
conèixer el
105