Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

tistes eren ateus, i els falangistes eren catòlics. Aquests mots li
valgueren la interrupció del president, el qual li va preguntar:
—Vostè ens ha dit, a preguntes de la defensa, que havia
estat condemnat a mort, a Barcelona, tres vegades, mentre durà el
«reinado rojo», en aquella ciutat catalana. ¿Pot dir a aquesta
presidència i tribunal per què no arribaren a portar a terme
aquelles sentències?
Luys G. Santamarina, altiu i digne, bé que amb un punt
d'indignació pel to malèvol de la pregunta del coronel
Loygorri, digué:
—Sí. La primera condemna a mort, la més perillosa,
perquè em salvaren els intel·lectuals de Barcelona, perquè era
intel·lectual com ells, i perquè em salvà també la intervenció
d'aquest home digne que esteu jutjant en aquests moments. Les
altres dues, perquè em traslladaren a València, en aquesta mateixa
presó on se celebra aquest consell de guerra, i un temps després
les forces d'alliberació nacional em posaren en llibertat.
D'altres testimonis de descàrrec declararen a favor de l'acusat.
Entre ells, el superior dels Maristes de Mataró, el qual afirmà
que, «gràcies a en Peiró i altres amics d'aquest, s'havien salvat
d'ésser assassinats 32 germans de la seva comunitat». També
declarà el jutge de la 1 a Instància, senyor Miquel Ciges
Aparicio, el qual havia declarat en el sumari, i manifestà que
havia salvat la vida gràcies a l'enèrgica intervenció de Joan
Peiró.
Després va intervenir el fiscal, el qual va pronunciar unes
quantes paraules, sense cap mena de passió, i com si recités
una oració apresa. Acabà demanant la pena de mort contra
en Peiró.
L'ambient de la sala canvià radicalment quan tocà de parlar
al defensor militar, Lluís Serrano. Aquest, amb paraules
eloqüentíssimes i apassionades, va fer ressaltar les grans virtuts
cíviques i intel·lectuals que adornaven
358
l'home que seia a la banqueta i que ell defensava amb tot
l'honor. En un moment donat digué que aquell home «havia
exposat la seva reputació i fins i tot la seva vida, en defensar
molts ciutadans que eren acusats de ser de dretes, i que això li
havia valgut de ser acusat, per alguns dels seus companys, de
germaneta de la caritat, d'apagafocs de la Revolució, etc., etc.».
El defensor acabà la seva brillant defensa amb aquests mots:
—Com a home i com a militar combatent, lluny de
considerar l'acusat un delinqüent i un assassí, jo li rendeixo
admiració i agraïment per tot el que ha fet durant la guerra. Per
tant, sol·licito del tribunal la seva total absolució.
En acabar el senyor Serrano la seva brillant intervenció, feta
amb fermesa i convicció, es van poder observar les cares de
sorpresa del fiscal i del ponent. En canvi, la cara del
president Loygorri respirava odi, i semblava com si volgués
fer desaparèixer amb el seu odi aquell militar que havia tingut
l'atreviment de defensar, amb tanta valentia, un ex-ministre de
la República i un conseqüent militant anarco-sindicalista.
Preguntat el processat, i molt ritualment, si «tenia algo
que decir», en Joan Peiró, dignament i esguardant el seu
defensor, amb mostres de profund agraïment, contestà:
—¿Qué puc dir jo després de tot el que ha dit el meu defensor?
Acabat el judici, el president del tribunal, coronel
Loygorri, s'acostà al defensor i, davant l'estupefacció de tots
els qui ho sentiren, li va dir:
—Tiene Vd. razón, Serrano, yo levanto primero un
monumento a este hombre, por lo que hizo por nuestra gente, y
luego le fusilo por haber sido ministro de la República».
359