Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

d'un sentiment ètic que no saben veure els qui estan
mancats de tota ètica, traspuant, si més no, una dosi de
responsabilitat que, naturalment, ve de nou als
irresponsables davant del món moral que haurà de
jutjar-nos als uns i als altres».
(De la introducció al llibre Perill a la reraguarda, de
Joan Peiró 1 ).
Quin terrabastall van produir els articles que en Joan Peiró
va publicar al diari «Llibertat», de la ciutat de Mataró, els
primers dies de l'aixecament feixista! Hi va haver qui s'atreví a
titllar-lo d'antirevolucionari i, fins i tot, de feixista. Hi va
haver, també, qui s'atreví a més: a dir-li, en plena cara, que si
no callava, de la seva pell, se'n farien tiretes! A tots,
absolutament a tots, plantà cara Joan Peiró, i continuà
escrivint, parlant i condemnant el que ell —amb veritable
esperit revolucionari— considerava que era un greu perill per
a la salut de la mateixa Revolució. No solament continuà
escrivint en el mateix to, sinó que, a primers del mes de
novembre del 1936 publicà en un volum tots aquells articles i
n'hi afegí d'altres. Aquells articles tingueren una gran ressonància
nacional i internacional, i fins i tot molts d'ells van
ésser reproduïts per una bona part de la premsa mundial.
Després de la seva detenció a França, on es trobava com a
refugiat polític, de la seva conducció a Alemanya, i d'allí a
l'Espanya franquista, i després del seu barbar assassinat pel
règim franquista, hem sentit moltes persones de casa nostra i de
l'exili —i consti que totes pertanyen a organitzacions i partits
antifranquistes— fer aquestes o semblants afirmacions: Si en
Peiró pogués ressus-
1 Joan PEIRÓ: Perill a la reraguarda. Pròleg de Julià
Gual. Mataró, Edicions «Llibertat», 1936.
336
citar, segurament que ara no escriuria els articles que publicà
condemnant la mort de feixistes i de capellans».
Naturalment, els qui així s'expressaven, demostraven tenir un
concepte pobríssim de la personalitat que era, en tots els
aspectes de la seva vida, en Joan Peiró. Deixem-lo parlar a ell
mateix per desfer aquesta suposada rectificació que hauria fet en
Peiró, en el cas de la seva «resurrecció». Al seu llibre, ens diu:
«Si les revolucions consistissin a robar i matar gent, els lladres i els
assassins per ofici i per instint serien els més grans revolucionaris.
Justament, però, és tot al contrari. Els més grans revolucionaris,
dels quals la història es complau a parlar-ne, són els qui més
allunyats es troben del vessament de sang i de l'amoralitat de
les expropiacions per gaudi personal».
Molt més, encara: nosaltres podem dir i afirmar, de manera
categòrica i sense por d'ésser desmentits per ningú que, si després
de tot el que s'ha esdevingut a Espanya, es tornés a reproduir un
19 de juliol, com el del 1936, i en Peiró visqués, es comportaria
de la mateixa manera que es comportà. No pensar-ho així és
demostrar tenir un desconeixement total de qui era aquell gran
home, anarquista i sindicalista revolucionari i de les idees
que defensava i propagava, i per les quals va sacrificar la seva
vida.
3.— La mort de Joan Peiró (*)
Vagi per endavant, i una vegada més, el nostre fervent
reconeixement als amics del Casal de Catalunya, de París, perquè
han organitzat aquest acte d'homenatge a la memòria d'aquell
home, en Joan Peiró i Belis, que ho
(*) Text de la conferència donada al Casal de Catalunya de
París, el dia 1er de febrer de 1976, en l'acte d'homenatge celebrat a
la memòria de Joan Peiró.
337