Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

des d'on continuà el combat. Podem assegurar que, en totes les
conspiracions que s'organitzaren tant a França, com a l'interior de
Catalunya, per abatre la Dictadura i la monarquia espanyoles,
no hi faltà mai el concurs personal ni els diners d'en Daniel
Cardona.
Va col·laborar amb Francesc Macià durant molts anys. Però
en Cardona no estigué d'acord —amb altres amics seus— en la
preparació i organització de l'anomenat complot de Prats de Molló
(novembre del 1926), ni amb certa gent de la qual l'Avi es va
rodejar. Per això se'n separà. Els fets, desgraciadament, donaren
la raó a en Cardona.
Seguidament, amb altres elements que ell considerava més
avançats que els d'Estat Català, de Macià, creà un altre
moviment separatista.
Cal remarcar que en Cardona i els seus partidaris
col·laboraven i intervenien, amb tots els mitjans que podien, en
totes les conspiracions que la C.N.T. i els grups llibertaris que hi
havia escampats per tot França organitzaven, de cara a
enderrocar la Dictadura i la monarquia que oprimien el nostre
desgraciat país. Per a nosaltres, i per al qui tingués necessitat, en
Cardona no tenia mai un no.
Podríem contar molts fets de la seva intervenció en l'acció
revolucionària. Ens limitarem a contar-ne només algun. L'hivern
del 1928, les agrupacions de militants llibertaris espanyols,
sobretot les que existien al migdia de França, desplegaven una
gran activitat i mantenien un contacte permanent amb el
Comitè Nacional de la C.N.T., del qual era secretari general
en Joan Peiró, i amb el Comitè Revolucionari de Catalunya,
integrat aquest per militants cenetistes i dels grups anarquistes,
que residia aleshores a la ciutat de Badalona. Els dos comitès,
als militants cenetistes que vivíem exiliats a França, ens tenien
sempre al corrent de tot, i ens aconsellaven, d'una manera
regular, per correspondència xifrada o per emissaris que
enviaven a França, sobre què calia fer per portar nosaltres el
nostre concurs a l'acció
306
revolucionària, en diners, en propaganda, en armes i homes, quan
els esdeveniments ho exigien. Una vegada, per tal de poder
reunir tots els elements que a l'exili combatien la Dictadura, ja
fossin republicans, catalanistes o anarco-sindicalistes, per a una
acció determinada que ens anunciaven els nostres companys
d'Espanya, com a imminent, es convocà una reunió de delegats de
les diferents agrupacions del migdia de França, a la ciutat de
Béziers. La reunió es celebrà en el saló de fotografia de més
luxe que existia en aquella ciutat, que era propietat del senyor
Sors, separatista català, molt bona persona —que morí, i ben
tràgicament, per cert, uns anys més tard a Marsella—, i amic
personal d'en Cardona. Hi assistiren quatre o cinc delegats en
representació dels moviments catalanistes, entre ells en Cardona i
en Sors. Per les agrupacions anarco-sindicalistes hi assistiren els
companys Manuel Buenacasa, Eusebi Carbó, Carlos
Lombarte, Narcís Serra, un dels germans Esteban, d'Alcanyís, set
o vuit delegats més i l'autor d'aquesta narració. El punt de
més cabdal importància que es va debatre en aquella reunió, el que
més ens va impressionar a tots els qui hi assistíem, va ésser la
controvèrsia que sostingueren en Buenacasa i en Carbó. En aquell
temps, en Buenacasa mantenia el criteri ortodox que la C.N.T. i
el moviment llibertari no havien de fer cap mena d'aliança, encara
que fos de caire revolucionari, amb els partits polítics. En
canvi —paradoxes de la vida!—, Eusebi Carbó mantenia el
criteri del tot contrari, això és, que s'havien d'aprofitar totes les
contingències i oportunitats que es presentessin per a enderrocar
els règims de tirania, encara que s'hagués de pactar amb els
elements polítics d'esquerra. En Carbó, amb aquella dialèctica tan
fogosa que tenia, aportant arguments que semblaven
incontrovertibles a l'època, va convèncer en Buenacasa, el qual va
declarar d'una manera sincera que, des d'aquell moment, es podia
comptar amb la seva ajuda personal i la dels amics per a
enderrocar la tirania que imperava a casa nostra, estant
307