Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

important, era la de fomentar l'esquirolatge i
rebentar les vagues reivindicatives que els autèntics
sindicats obrers, els cenetistes, declaraven per
millorar la sort dels treballadors, en tots els aspectes
morals i materials 3 Aquella intromissió en les lluites
sindicals per part de l'Església va provocar,
naturalment, topades violentes i sagnants. Ben aviat,
però, els Sindicats Catòlics desaparegueren de
Catalunya, car foren repudiats per la immensa majoria
dels treballadors, els quals no van voler d'aquell pa
beneït que els oferia la Santa Mare Església Catòlica,
Apostòlica i Romana.
Que en vas costar, de drames, de persecucions i
de sang aquell refús dels treballadors catalans de no
voler combregar amb els propòsits interessats i tortuosos
de l'Església! Perquè, llavors, aquesta es concertà amb
la burgesia i les autoritats per tal d'aixafar les
organitzacions obreres conscients i revolucionàries i
genuïnes de la nostra terra. Aquesta conducta de
l'Església va preparar el terreny al que havien d'ésser
més tard els «Sindicats Lliures».
No cal dir que emparada amb el suport espiritual
de l'Església, la burgesia catalana, amb el
consentiment i l'ajuda de les autoritats, creà i finançà
les bandes d'elements provocadors i assassins recollits
en els baixos fonts de la societat. Alguns dels elements
provocadors els «pescaren» dintre els mateixos
sindicats obrers confederals i en alguns grups
anomenats anarquistes, com els Rull, Roigé, Eduard
Ferrer, Bernat Armengol, Paulí Pallàs, Inocencio
Feced, entre altres. Aquests elements es posaren al
servei dels policies Tresols, Martorell, Bravo
Portillo, Espejo, Polo i dels generals Martínez
Anido i Miguel Arlegui. Com comptaren, també,
amb el cèlebre
3 Àdhuc el Pare Claret, que el Vaticà ha canonizat, va
anar a fer d'esquirol, per ajudar a trencar una vaga dels
obrers teixidors de la ciutat de Sabadell, a les darreries
del segle XIX.
50
espia alemany Fritz Golman (a) «Baró de Koenig».
La missió de tots ells era exterminar els militants de
més relleu de la C.N.T., assassinar alguns patrons i
col·locar artefactes explosius a les cases particulars
de burgesos i als locals socials dels sindicats obrers,
per tal de donar als governants pretext per clausurar
els locals sindicals i perseguir els militants cenetistes
més destacats. Contra aquesta ofensiva brutal i sense
entranyes, començada ja l'any 1918, i abans i tot, a
l'organització obrera confederal no li va tocar més
remei, no va trobar cap altra solució que fer front a la
violència amb la violència.
Però, ¿qui va començar la violència?, es
preguntarà més d'un lector, sobretot entre els qui no
van viure aquells anys de terror i de sang. Seria molt
interessant de poder arribar a escatir-ho i llavors es
comprendrien moltes coses de les que van passar a casa
nostra i del perquè van ésser tan enverinades.
L'explotació patronal contra els treballadors en va ésser
força responsable. Escoltem, si no, què va dir la màxima
figura del capitalisme català, Francesc Cambó, en una
conferència donada a l'Ateneu Democràtic de la
barriada del Poble Nou, de Barcelona, el dia 30 de juny
de 1919: «Sense les associacions obreres, sense els
sindicats obrers, la situació de l'obrer a Catalunya i
en tot el món empitjoraria. Ningú no fa concessions
espontàniament... Es fan a base d'una reclamació
present o futura».
Ah!, però quan els treballadors catalans
demanaven i exigien millores de sou i la reducció de
les hores de treball a la burgesia, a una burgesia que
com mai s’enriquia i emplenava les seves arques de
cabals, aprofitant-se que Espanya es mantenia neutral en
la guerra mundial del 1914-1918 i treballava i
comerciava amb tots els països bel·ligerants, es
tancava en el seu egoisme més dur i la seva resposta a
les peticions obreres era un «no» permanent. Davant
d'això, els treballadors catalans adherits a la C.N.T.
comprengueren que havia arribat l'hora
51