Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

els convido a tots vostès a anar a casa del notari... (El nom del
notari ens ha fugit de la memòria, si bé recordem perfectament que
havia estat regidor de l'ajuntament de Barcelona, en representació
del Partido Republicano Radical, que acabdillava en Lerroux, i
tenia el despatx al carrer Consell de Cent, de Barcelona) per tal
que legalitzi el document.
Cap allà ens adreçàrem tots. Un cop al despatx del notari,
aquest examinà atentament el document que tenia sota els seus
ulls, i tot í que s'espantà una mica força pel seu contingut, i
per les conseqüències que tot allò escrit podia desencadenar, no
deixà de signar-lo i rubricar-lo, d'aquella manera tan especial i
particular amb què ho fan els notaris.
Després, tots plegats —el notari, l'advocat Pinyol, Cané,
Entrialgo, Manent, Juan de la Cruz i Juan Marín— anaren a
l'Audiència. I en el jutjat de guàrdia fou entregat aquell
document acusatori. El jutge, després de verificar la identitat de
tots els presents, va fer-se'n càrrec i manifestà que passaria tot
l'actuat a la fiscalia de l'Audiència.
Però, què s'esdevingué després d'haver estat presentat aquell
document a les autoritats judicials barcelonines? Fins i tot fa
vergonya de dir-ho: tot i que estàvem en República, no passà
res! Un silenci absolut, per part de totes les autoritats,
absolutament de totes, acollí el document. Fou llavors quan 46
militants cenetistes badalonins llançaren a l'opinió pública un
manifest, signat per tots ells, en el qual exposaven alguns dels fets
que havien confessat Juan de la Cruz i Juan Marín, i feien
públic que el document signat per aquests havia estat presentat al
jutjat de guàrdia de Barcelona. Malgrat la publicació d'aquest
manifest, el silenci continuà. Cap jutge no investigà els fets, ni va
interrogar ningú ni els acusadors, ni els acusats, per tal
d'esbrinar la veritat. Això va ésser el súmmum del súmmum!
274
Davant d'aquell silenci organitzat per totes les autoritats, els
militants confederals badalonins, els que signaren el manifest
esmentat, juntament amb en Joan Peiró, es dirigiren al director
del diari madrileny «El Sol», i li demanaren si estava disposat a
publicar sis o set articles en els quals en Peiró revelaria tot el que
havien declarat els dos pistolers del Sindicat Lliure. El director
d'aquell diari —Manuel Aznar, després, gran personatge del
franquisme —es negà a publicar-los. La veritable raó d'aquell
refús no va ésser altra que, encara, existia una certa por a dir la
veritat del que havia passat a Catalunya durant aquells anys
terribles del terrorisme, que arrencaven de l'any 1916 i arribaven
fins a la proclamació de la Segona República, el 14 d'abril de
1931.
Davant la manca de civisme que demostrà la direcció del diari
madrileny «El Sol», en negar-se a publicar aquella documentació,
presentada i avalada per ía ploma prestigiosa d'en Joan Peiró,
s'iniciaran noves gestions. Aquesta vegada prop d'en Manuel
Fontdevila, director del diari «El Heraldo de Madrid».
Fontdevila va rebre una comissió de cenetistes badalonins,
acompanyada d'en Peiró, en una torreta del poble d'Argentona, on
estiuejava. En prendre coneixement del que es tractava, s'esverà i
manifestà, també, que en el diari que ell dirigia no s'hi podien
publicar coses tan perilloses com les que se li demanaven. Una
vegada més, doncs, quedava demostrat —malgrat que en aquells
moments la premsa gaudia d'una certa llibertat d'expressió— que
dir la veritat espantava molta gent, encara que es diguessin
republicans, liberals i demòcrates.
No per això es desesperaren en Peiró i els xicots badalonins.
Recomençaren les gestions i aquesta vegada prop del senyor
Cànovas Cervantes que dirigia, i n'era propietari, el diari «La
Tierra», publicat a Madrid. Aquesta vegada l'èxit coronà els
esforços esmerçats, puix Cànovas Cervantes acceptà de publicar
tota la documentació que li fos enviada, amb els comentaris
que volgués fer-hi
275