Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

català. Suposicions que anaven tan enllà que, algú, fins i tot,
assegurava que havia vist impreses les candidatures on figurava el
nom del «Noi del Sucre» i d'altres militants destacats de la C.N.T.
i de l'anarquisme, com a candidats en unes eleccions a diputats a
les Corts de Madrid. Quantes fantasies i falsedats no es feien
córrer en aquells temps per a desprestigiar l'home honest i
honrat que era en Seguí!
El que era veritat és que, davant els assassinats i empresonaments
de què eren víctimes els militants confederals, i per
tal d'intentar parar-ho en sec, i evitar que passés el que hom
preveia que havia de passar —I que fatalment passà—, en
Layret havia proposat manta vegada a en Seguí i a altres
companys cenetistes que acceptessin d'anar en candidatura en
les primeres eleccions que es convoquessin, perquè així,
almenys, es podria evitar que anessin a la presó, i, fins i tot,
que fossin assassinats. Com s'enganyava en les seves bones intencions
aquell magnífic home i gran invàlid! El fet que ell
fos diputat a les Corts d'Espanya, en representació del districte de
Sabadell, no va pas evitar que l'assassinessin sense cap mena de
respecte ni d'escrúpols. Però ni en Seguí, ni cap altre company
de la C.N.T. d'aquella època no acceptaren la proposta que els
havia fet en Layret.
Així mateix és veritat que aquell gran advocat dels treballadors
havia proposat a en Seguí, en les immombrables
converses que havien mantingut, de crear un partit obrer i
camperol català, per tal de barrar el pas a la reacció de casa
nostra, que cada dia es mostrava més insolent i provocadora. El
«Noi» refusà també aquesta proposta. «El meu lloc —deia—
és dins l'organització obrera confederal, la C.N.T., on hi ha una
immensa tasca a fer». I en la conferència que va pronunciar
al castell de La Mola, a Maó, on es trobava confiant amb 34
companys més, el dia 31 de desembre del 1920 —quan ja feia
un mes just que havien assassinat en Layret—, encara
262
deia: «És creença general que el sindicalisme no significa res. Els
equívocs que al voltant d'aquesta negació s'han formulat són tants,
i de tanta magnitud alguns, que cal d'una vegada, per sempre,
desfer-los, destruir-los». I afegia, encara: «Que el sindicalisme
no és res, no seria res, sense l'espiritualitat irradiada per
l'anarquisme, com alguns afirmen, condicionalment, és veritat. Res
més que condicionalment. El sindicalisme és la base,
l'organització econòmica de l'anarquisme. Diem la seva
concepció. És innegable, per tant, que la nostra organització, que
el sindicalisme, és fill espiritual de l'anarquisme».
Amb el que en Seguí no estava d'acord, amb el que discrepava,
era amb els «anarquistes» de via estreta, amb els comerciants de les
idees àcrates, amb els sectaris a ultrança. Així, deia als seus
companys de captivitat, en aquella memorable conferència de La
Mola: «Crec que poden estar orgullosos, els anarquistes, si el
sindicalisme i el seu instrument, el sindicat, plasmen en la
realitat alguna o algunes de les concepcions de l'anarquisme. El
sindicalisme aspira a usufructuar les prerrogatives que li són
pròpies en l'ordre social».
I digué més: «És clar que sindicalisme no és anarquisme. Però
sí una gradació de l'anarquisme. L'anarquisme va donar al
sindicalisme ànima i esperit. Però que ningú no tingui el més
petit dubte que el sindicalisme és una promesa i una garantia per
la precipitació de les idees anarquistes».
Aquest era en Seguí, titllat de reformista, de traïdor i de
polític per una colla d'irresponsables i d'altres que, per la seva
banda, tenien interès, pels seus fins polítics, a desfigurar la seva
personalitat i les idees que va mantenir fins a la seva mort.
Hi ha encara més, puix que hi ha qui especula —amb
finalitats polítiques i partidistes alhora— que si el «Noi del
Sucre» hagués sobreviscut hauria esdevingut un gran polític de
relleu i marxista, dins la política catalana en
263