Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

Ple Regional no va prendre cap acord capaç de paralitzar l'obra
repressiva que havien iniciat Martínez Anido i Arlegui. Sí, el
que s'aprovà va ésser la declaració de la vaga general quan es
cometessin nous assassinats. Però, malauradament, els assassinats
continuaren cometent-se, i cada dia més. Tanmateix, la vaga
general ni s'intentà declarar, com s'havia acordat, perquè
l'organització confederal no ignorava que, d'haver-ho fet, el
fracàs hauria estat sorollós. Només es declarà, com a fet
excepcional, quan l'assassinat del gran advocat Francesc Layret,
diputat per la ciutat de Sabadell, a finals del mes de novembre de
1920, a Barcelona i en algunes poblacions de la «província», que
fou seguida amb molt d'èxit per la gran indignació que aquell
odiós crim va provocar en totes les consciències honrades i
liberals.
La repressió, com hem dit, continuà, més ferotge i més
sanguinària que mai. Els companys anaven caient assassinats.
Centenars de militants eren conduïts a peu per les carreteres de tot
Espanya cap a les presons i presidis, cada dia més plens de
militants cenetistes i llibertaris. Molts companys només
pogueren salvar llur vida amb la marxa a l'exili.
L'organització confederal, davant el grau a què havia arribat
aquella repressió salvatge, no tingué altre remei que fer-hi front
i organitzar la defensa. Però quan, a darrers de 1922, es passà
balanç de la tragèdia viscuda durant aquells dos anys, el resultat
va ésser esgarrifós. Car constatàrem que nosaltres fórem el grans
perdedors d'aquella odiosa lluita que ens imposaren Anido,
Arlegui, el govern de Madrid i el capitalisme català, que costà
a la C.N.T. la pèrdua de més de 300 militants, entre els millors,
¿S'hauria arribat a aquell resultat si en aquell Ple Regional
de la Confederació obrera catalana haguessin estat aprovades i
dutes a terme les propostes fetes pels "nois" de Badalona?
224
Molts anys després d'aquell Ple, alguns dels companys que no
estigueren d'acord amb les propostes dels delegats badalonins
han opinat al contrari del que havien opinat aleshores, i , fins i
tot, han reconegut l'error que cometeren, puix que, d'haver-se portat
a terme i amb totes les seves conseqüències aquella proposta, era
quasi segur que s'hauria evitat aquell gran vessament de sang que
costà la vida a tants centenars de ciutadans a Barcelona,
Badalona, Mataró, Manresa, Reus, Sant Cugat, Sabadell i altres
poblacions de Catalunya. Com també s'hauria evitat que
Martínez Anido i Arlegui governessin durant aquell període de
dos anys (1920-1922). I, de retruc, no hauria estat, tampoc, tan
catastròfic com va dir Enric Rueda. Malgrat que ja han passat
més de 53 anys des d'aquell drama, continuem estant fermament
convençuts que d'haver-se acceptat i duta a la pràctica la
proposta de l'organització obrera badalonina, s'hauria tallat en sec
la repressió més sagnant que ha sofert la C.N.T. en el transcurs
de la seva història. La més sagnant, si exceptuem, naturalment, la
repressió franquista de la qual, durant i després de la guerra
d'Espanya, va ésser víctima la Confederació, amb els altres
antifeixistes, en general.
225