Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

prés del seu treball, no tenia altres inquietuds que l'«art del
toreig» i el teatre de pantomima. Les hores lliures que li
deixava l'esgotador treball de vidrier les esmerçava anant a
Barcelona a «saturar-se» de la «Fiesta Nacional» espanyola i de
la pantomima dels germans Onofri.
Però, de cop i volta, en Peiró canvià, davant la sorpresa
dels seus companys. La causa d'aquest canvi fou un fet que,
sense cap mena de dubte, va ésser determinant per al seu
esdevenidor: l'esmentada vaga d'obrers vidriers de la fàbrica
Costa i Florit, de l'estiu del 1908. Com hem dit, la vaga
representà un triomf obrer, però el president de la Societat
d'obrers vidriers, en Jaume Pladevall, fou molt atacat pels
mestres vidriers. En una assemblea dels obrers vidriers en la
qual s'informà de les millores obtingudes a l'empresa Costa Florit
amb la vaga, uns quants mestres vidriers criticaren de manera
malèvola l'actuació del president, Jaume Pladevall. Fou en
aquest moment, en què l'honorabilitat i l'honradesa d'un militant
obrer, que era estimat per la immensa majoria dels seus
companys, eren posades en dubte quan es produí el fet
inesperat d'aixecar-se a parlar el jove Peiró. Va pronunciar
un discurs improvisat, i amb paraula apassionada defensà la
gestió portada a terme pel company Jaume Pladevall com a
president de la Societat d'obrers vidriers, abans i mentre durà
la vaga. La seva argumentació fou tan justa i verídica que la
immensa majoria dels obrers reunits aclamaren en Peiró i ben
poc va faltar perquè no l'alcessin a pes de braços.
Aquella intervenció oratòria d'en Peiró en defensa d'un
company sindicalista acusat malèvolament va desvetllar un gran
afecte per a ell, entre els aprenents. Aquests, precisament,
havien estat els qui més beneficiats havien sortit amb el triomf
de la vaga, ja que els «gamens» havien aconseguit un salari, la
qual cosa no havia agradat als mestres vidriers hostils al company
Jaume Pladevall. D'altra banda, no s'oblidi que els nois
simpa-
330
titzen sempre amb els homes que defensen les causes justes.
Des d'aquell moment, en Peiró va ésser l'home preferit per a
ocupar càrrecs a la Societat d'obrers vidriers i a la Federació
Local de les Societats obreres de la ciutat de Badalona. Cal dir
que, en la seva actuació, en Peiró mai no va defraudar els seus
companys de treball i de lluita.
Temps després es va produir un altre esdeveniment de més
envergadura i ressonància nacional i internacional— que convertí
en Joan Peiró en un veritable mi-litant anarco-sindicalista: la
vaga general de juliol del 1909, amb les derivacions que prengué
l'esdeveniment conegut amb el nom de la Setmana Tràgica.
Uns mesos abans de produir-se aquella vaga } l'organització
obrera de Badalona havia emprès una activa campanya de
propaganda oral i escrita. Un indret predilecte per a celebrar-hi
els actes públics era la plaça d'en Torner —avui dia, i des de
l'any 1927 convertida en Mercadal. La primera vegada que en
Peiró parlà en un míting va ésser un diumenge, a la tarda, a
l'esmentada plaça. En aquella ocasió, hi prengueren part, a més,
el company Josep Belis, oncle d'en Peiró, i l'Emili Roca,
company que treballava a la trefileria de Can Rosés «Les puntes».
Aquell acte es limità a protestar contra la puja del cost de la vida
i contra uns atropellaments que la policia havia comès a
Barcelona. Després es celebraren molts més actes públics. El
contingut dels discursos que s'hi pronunciaven no era pas massa
dens en definicions ideològiques, perquè en aquelles temps no eren
aquestes definicions el que interessava més.
Aquella campanya de propaganda va arribar fins als esmentats
fets de l'any 1909. En aquell temps, a Badalona, per a uns fets
semblants només es podia comptar amb la base política i social
que tenia el partit Radical, que acabdillava en Lerroux, perquè
el partit republicà federal autonomista, si bé comptava amb alguns
elements
331