Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

declaracions del general Martínez Anido, fetes el
17 de juliol de 1927, a la ciutat de Zamora, amb
motiu del banquet que en el seu honor va organitzar el
Col·legi de metges d'aquella ciutat, en les quals va dir,
sense immutar-se gens ni mica:
«Vaig recomanar als obrers del Sindicat Lliure
que per cada un dels seus que caigués havien de matar
deu sindicalistes». També cal recordar una altra
declaració del mateix Martínez Anido: és la que
consta en la carta trobada a l'arxiu personal de
l'Arlegui, en la qual Martínez Anido, comentant
l'assassinat de Salvador Seguí, li escrivia: «Ese ya no
vera nuestro sepelio» 12 . Ens sembla que no cal
recordar les frases d'altres generals i alts caps de
l'exèrcit espanyol, el qual, quasi sempre, s'ha distingit
pel seu comportament cruel contra les classes laborioses
del poble 13 .
Finalment, les forces d'opressió, coaligades i amb la
benedicció de la major part de les altes jerarquies de
l'Església, acabaven de fer el pes per aixafar
sempre tot el que signifiqués progrés i justícia
social, si bé —cal dir-ho en honor a la veritat—
sempre hi ha hagut alguns alts dignataris de la «Santa
Mare Església» que, davant l'enorme responsabilitat
en què incorrien la immensa majoria dels seus
germans en religió, es manifestaren —i es manifesten
encara avui— a favor dels humils i dels treballadors.
Recentment, a més de l'actitud digna de l'arquebisbe
Helder Càmara, del Brasil, cal
12 Aquesta carta fou trobada per la policia a
l'arxiu personal de l'Arlegui, que guardava el seu gendre,
el Capità Luís Cavanne, al seu domicili de Cuenca,
el 5 de juny de 1931.
13 Tanmateix, hi hagueren alguns militars d'alta
graduació de l'exèrcit espanyol que, amb llur actuació,
demostraren —quan intervenien en conflictes
sociales— tenir un alt concepte dels treballadors i de
la justícia de llurs reivindicacions. Per exemple, el
coronel Julio Amado, Benito Màrquez i uns pocs
més.
66
recordar la de l'arquebisbe d'Albi (França), que en
unes declaracions ha dit que «el catòlic té adversaris a
convertir, no enemics a combatre».
Però, tornem al nostre tema.
Quina va ésser, veritablement, la influència que
van tenir els «Sindicats Lliures» a Catalunya?
Podem afirmar, sense por d'ésser desmentits per
ningú, que fou ben migrada.
És cert que en alguns moments, sobretot els anys
1921 i 1922 i, després, durant els primers anys de la
Dictadura militar de Primo de Rivera, especialment
els anys 1926 i 1927, arribaren a imposar-se pel terror
en alguns indrets, per exemple, de la mateixa
Barcelona, Badalona, Fígols, Súria i en ben pocs
llocs més. A Barcelona, on van exercir una gran
pressió, va ésser als importants tallers metal·lúrgics
de Can Girona, al Vulcano i a la Hispano-Suiza i
en el ram de l'aigua, i no cal dir entre les seccions
de cambrers i de flequers. Igualment aconseguiren de
fer forat, creant una associació que portava el nom
d'«El Crisol», a la secció de Contramestres del tèxtil
«El Ràdium». Així mateix s'imposaren, pel terror, en
una bona part de la indústria vidriera, assassinant
alguns militants de la C.N.T. 14 .
Tanmateix, l'any 1923, perderen quasi totalment
la poca influència que tenien, perquè després de
desaparèixer de Barcelona els generals Martínez
Anido i Miguel Arlegui, els Sindicats Unics dels
obrers confederals van poder tornar a actuar a la
llum pública, i la majoria dels treballadors,
alliberats de les coaccions i de les pistoles del
«Sindicat Lliure», ingressaren novament al seu antic
sindicat, la C.N.T. Ah!, però després d'instaurada la
Dictadura de Primo de Rivera, pel setembre de
1923, els «Sindicats Lliures» foren novament
sostinguts per
14 Com, per exemple, el militant cenetista del
Ram de la Fusta, que mataren dintre mateix de la
fàbrica Unió Cristallera, de Badalona, a mitjan
novembre de 1920.
67