Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

dels pistolers que havien pres part en els assassinats d'en Francesc
Layret, d'en Salvador Seguí i de molts altres, encara.
Confirmaren plenament la intervenció directa de l'Inocencio
Feced en l'assassinat del «Noi del Sucre».
—Ese Feced, con el abogado Homs —afegiren— ya os
traicionaban mucho tiempo antes, ¡pero mucho!, de
producirse el simulacro de atentado contra el general Martínez
Anido a últimos del año 1922.
Era impressionant escoltar aquell rosari de confessions que
anaven desgranant, sense cap mena d'emoció i amb extraordinari
cinisme, aquells dos homes que teníem davant nostre. Anaven
explicant aquells fets com si expliquessin com havien degollat uns
indefensos xais... I justificaven llurs confessions per l'odi ferotge
que sentien contra en Ramon Sales, al qual feien responsable
que ells dos, i d'altres com ells, visquessin, en aquell moment,
gairebé en la més angoixosa misèria.
Situats, doncs, en aquell pla de confessió contra els qui
havien estat els seus amos, en què s'havien col·locat aquells dos
personatges menyspreables, els tres cenetistes intentaren d'esbrinar
més fets. Però, alhora, advertiren als dos pistolers del Sindicat
Lliure que no esperessin arrencar ni cinc cèntims de la C.N.T.,
com a recompensa de tot el que anaven explicant. Juan de la
Cruz i Juan Marín, sentint-se una «mica ofesos», declararen
que ells encara no havien demanat res, ni tenien la intenció de
fer-ho. Que llur finalitat només era denunciar en Ramon Sales i a
altres dels seus col·laboradors més íntims, per tal de fer-los pagar
tot el mal que havien fet en el transcurs de les seves vides.
Després d'aquesta entrevista encara se'n celebrà una altra.
Aquesta tingué lloc un dissabte, a la nit, en el quiosc de
begudes, anomenat «El Chirínguito>, que en aquella època era
situat al peu del monument a Colom, a la Porta de la Pau, de
Barcelona. En aquesta segona conversa, Juan de la Cruz i
Juan Marín es ratificaren en
272
tot el que havien declarat en l'anterior, i, a més, feren noves i
importants confessions. Aquesta vegada, però, els tres
cenetistes manifestaren a llurs «penitents» que si el que els
havien explicat a Badalona, primer, i ara al peu del
monument a Colom, no es formalitzava en un document,
degudament avalat per un advocat i un notari, no tindria cap
mena de valor legal. Tots dos hi van estar d'acord i acceptaren
de fer-ho.
Tres dies després, un dimarts al matí, Juan de la Cruz,
Juan Marín, Pere Cané, Florencio Entrialgo i Joan Manent
es trobaven reunits al despatx de l'advocat barceloní Jordi Pinyol,
que el tenia al carrer de les Corts Catalanes (Gran Via), on
vivia, a més, amb la seva mare i la seva germana Pilar. Fetes
les presentacions de rigor, començaren les declaracions.
Després, el nostre bon amic Jordi Pinyol va anar donant
lectura a tot el que havien declarat aquells dos pistolers del
Sindicat Lliure. Impressionava força com el nostre amic advocat,
amb els seus ulls miops, anava escrutant les reaccions d'aquells
pistolers mentre llegia les declaracions. Una vegada acabada la
lectura d'aquell rosari d'acusacions gravíssimes contra les
autoritats que empararen i atiaren el terrorisme dit blanc i contra
certs patrons, policies, carlinots de tota mena i molts «executors»,
l'amic Pinyol invità els dos declarants a signar el document, full
per full. Així ho van fer, sense fer-se pregar gens ni mica, Juan
de la Cruz i Juan Marín, amb una cal·ligrafia molt basta.
Signaren, també, els tres militants confederals, com a testimonis de
tot el que havien oït, així com en Pinyol, com a advocat assessor.
Un cop acabada tota aquella, diguem-ne, mise en scène d'acusació
a una colla de gent que havien atiat els odis i els crims contra els
millors elements de la classe obrera organitzada, de l'anarquisme i
els homes de relleu de l'esquerra de Catalunya, en Jordi Pinyol va
manifestar:
—Ara, í abans d'anar a presentar aquest document, que tots
els presents hem signat, al jutjat de guàrdia,
273