Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

Nou, Sant Martí i Sants pels companys Ricard Sanz 21 i
Badori «Pipes» 22 .
Els militants de Mataró i de Sabadell, en aquells moments,
estaven d'acord amb la posició del Comitè Nacional de la
C.N.T. Per tant, no calia comptar amb ells.
A Granollers, Manresa, Vilanova i la Geltrú i a algunes
altres poblacions, ni havia militants disposats a unir-se a la
insurrecció projectada per Galán i pels dos Comitès de
Badalona. Però aquests dos Comitès, d'acord amb les
disposicions del capità captiu a Montjuïc, entengueren que si els
vuit-cents homes no es trobaven entre Barcelona, Badalona,
Terrassa, Rubí i l'Hospitalet de Llobregat, no era possible
d'aconseguir que en l'inici de la revolta existís aquella
audàcia i rapidesa que calia, i, per altra banda, creien que els
militants de les contrades allunyades de Barcelona era del
tot necessari que restessin en llurs poblacions, per secundar
des d'allí el moviment de la capital catalana.
Davant el fet de no poder disposar de tots els homes
necessaris i de la manca del concurs del Comitè Nacional de la
C.N.T. en l'empresa revolucionària de Galán i dels «nois
de Badalona», tot el projecte fracassà.
Jo sóc dels qui creuen que fou una veritable llàstima que
els membres d'aquell Comitè Nacional de la C.N.T. no
sabessin veure-hi clar en la qüestió de la conspiració i els
plans revolucionaris de Galán. Ho dic sense que vulgui ésser
un retret al grup de companys que, al redós
21 Ricard Sanz, actiu militant dels grups anarquistes de Barcelona i de
la C.N.T. Ha ocupat diferents càrrecs de relleu dins el Moviment
Llibertari. A la mort de Bonaventura Durruti, pel novembre de 1936, va
ésser designat cap de la Divisió 26. Actualment viu a l'exili, en un poble
del departament de l'Haute Garonne (França).
22 Badori «Pipes», un dels millors animadors i actiu militant, sobretot en
moments de clandestinitat, del Comitè Pro Presos de la Confederació
Regional del Treball de Catalunya. Creiem que viu encara, refugiat a
Franca.
132
d'Àngel Pestaña, Joan López i Progreso Afarache, per no
citar-ne d'altres, que tenien influència a Barcelona, eren
completament oposats a «aquella aventura» de Galán. El mateix
Joan Peiró, que ocupava la Secretaria General del Comitè
Nacional de la C.N.T. 23 , en un cert moment s'uní al criteri de
la majoria dels membres d'aquell Comitè i d'altres companys
de Barcelona, els quals tractaven de boig a Galán, i, als «nois
de Badalona», de gent desconeguda i de militants de segona i
tercera categoria. Tanmateix, uns anys després, parlant amb el
dissortat Joan Peiró de l'assumpte Galán, es dolia amargament de
no haver anat al castell de Montjuïc, per tal de descobrir
personalment les veritables intencions d'aquell capità que, com
ell, havia d'ésser un dia afusellat pel seu amor a la llibertat i al
poble. «A més —em digué Joan Peiró—, si jo hagués conegut
a temps la copiosa i important documentació cursada entre
Galán i els companys de Badalona —cal dir que no la va
conèixer fins a l'any 1930—, quasi podria assegurar que el
nostre comportament amb Galán no hauria estat el mateix. A
menys...».
Altres companys que pertanyien a aquell Comitè
Nacional, amb els quals posteriorment vaig parlar per tal de
conèixer el perquè de llur actitud en el cas Galán, com a
membres del Comitè Nacional de la C.N.T., m'han contestat així:
«El meu criteri personal respecte al cas concret de Galán —em
digué en S. J.—, és el següent: Fermin Galán és un cas
absolutament excepcional. Ell, encertat o equivocat, estava tan
convençut que el seu pla era perfecte, que la realització
d'aquell pla se li va convertir en una obsessió. Ell fou un
precursor, i com
23 Aquell Comitè Nacional de la C.N.T. era compost per Joan Peiró,
secretari general; Serafí Castelló, tresorer; Manuel Mascarell; Antonio
García Birlan, «Dyonisios»; Pere Foix «Delaville»; Hermós Plaja i
Saló; Jesús Rodríguez i S. J.
133