Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

Paraules monstruoses i vils que indignaren tots els presents i
que arrancaren, entre dents, a Santamarina, aquests mots: «¡Hijo de
puta!».
La sentència no trigà gaire a ésser pronunciada. Es
condemnava a mort Joan Peiró i Belis.
Davant la terrible notícia, els amics i companys d'en Peiró
intentaren de fer, sense perdre temps, totes les gestions possibles
per tal de salvar-lo. El defensor d'en Peiró redactà un recurs
contra la sentència dictada per elevar-lo al Tribunal Suprem de
Justícia Militar. Varen ésser Francesc Belis i Andreu Serra,
aquest director de la Cooperativa Cristallera de Mataró, els qui
anaren ràpidament a Madrid a lliurar-lo a mans del general
Aranda, que en aquells temps exercia la presidència d'aquell alt
tribunal. El recurs va ésser acceptat i fou lliurat als comissionats
el rebut corresponent com a prova d'admissió.
Durant les hores que els comissionats mataronins foren a
Madrid, intentaren de veure el general Franco, per demanar-li la
seva intervenció, perquè la sentència dictada contra en Peiró no es
portés a terme, i s'esperés la sentència que dictés el Tribunal
Suprem. Temps perdut! «El Caudïllo està pescando salmones
en Galícia —els digueren—, y no se le puede distraer para
cosas tan fútiles como es salvar la vida de un anarquista, de
un rojo y un ex-ministro de la República».
Tot i aquesta resposta que varen fer els qui ara parlen de
reconciliació nacional i d'enterrar el passat, els dos mataronins
no es descoratjaren. I anaren a veure el cunyat de Franco,
Ramon Serrano Súñer, per demanar-li la seva intervenció per
evitar l'irreparable. Tot i que en Serrano Súñer, com a ministre
d'Afers Estrangers d'Espanya, havia estat el qui havia reclamat a
Hitler l'extra-dicció d'en Peiró, va demostrar un cert interès a
evitar l'afusellament. Si algun dia es pot posar el nas en els
arxius secrets de l'Estat espanyol, potser es podrà arribar
360
a saber el perquè de l'actitud d'en Serrano Súñer, en aquest cas
contradictòria amb la del seu cunyat, el general Franco. I, ja que
parlem d'en Serrano Súñer, val la pena que reproduïm aquí
algunes coses que ens va escriure, fa alguns anys, un bon amic
nostre resident a Espanya, el qual està força assabentat dels
detalls de la situació política del règim franquista. Ens deia
així:
«Serrano Súñer, que és un home intel·ligent, és molt ambiciós i
respira odi i amargor per totes les ferides sofertes políticament,
produïdes pel seu propi cunyat. Amb tot, aquest fariseu que
malparla del règim i del «Caudillo», utilitza el parentiu per a ferlo
valer en les causes de molts milions de pessetes que defensa com
a advocat. Amb aquesta semblança que us faig d'en Serrano Súñer,
crec que he descrit suficientment qui és i què pot donar de sí
aquest tipus i del que és capaç de fer. Si el seu cunyat li ho
ordenava, és indubtable que hauria eliminat, no en Peiró, sinó
tot un batalló d'antifeixistes i de «rojos».
«A més —afegia el meu amic, i això no es pot oblidar
mai—, l'assumpte Peiró va ésser tractar, tant la seva execució com
el seu indult, en un consell de ministres. Per tant, la
responsabilitat total incumbeix a tot el govern i a Franco
personalment, perquè va presidir aquell consell».
I encara escrivia el meu amic: «Tots aquests misteris s'aclariran
quan l'actual règim s'enderroqui per sempre més, i llavors es
coneixeran totes aquestes coses, i moltes altres que ens posaran els
cabells de punta, perquè serà tot l'inrevés d'ara: tothom parlarà i
amb escreix».
Acabat aquest incís, cal que reprenguem la nostra narració. Cal
que expliquem que els dos comissionats mataronins apressaren en
Serrano Súñer perquè fes quelcom, perquè intervingués prop del
capità general de València, per tal que suspengués l'execució de la
sentència dictada contra en Peiró. Malgrat que Serrano Súñer
els va dir «que estaba seguro que a Peiró no se le fusilaría»,
s'avin-
361