Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

Com hem vist, pel que acabem de transcriure,
l'amic Pere Foix fa l'afirmació neta i concreta que
si el Comitè Nacional de la C.N.T. no estava
d'acord amb els projectes de Galán, ni amb «els
minyons de Badalona» que el secundaven, era
perquè entenia que un moviment revolucionari, en
el seu començament, calia que tingués el màxim
de seguretat en l'èxit», i que, a més, «Barcelona no
és tot Catalunya i menys encara tot Espanya».
Jo no vull pas negar que les raons que exposaven
els companys del Comitè Nacional quan parlaven
amb els «nois de Badalona», com diu en Foix, no
fossin fonamentades del tot, respecte als plans
revolucionaris de Galán. Hi havia -els seus pros i
el seus contres. Tanmateix, pel que vaig viure
d'aquell forcejament entre els esmentats Comitès
confederals i pel que vaig escoltar a uns i altres,
tant en converses privades, com en reunions,
quasi podria afirmar que la desavinença no fou
provocada per «l'abrandament de Fermin Galán»,
com declara en Pere Foix, sinó per la falta de
confiança que els que formaven el Comitè
Nacional de la C.N.T. tenien en la persona de
Fermin Galán.
L'argumentació que exposa en Foix, no era
vàlida en el cas dels plans i projectes del dissortat
capità Galán, puix que Foix sap —i ho sabien
també tots els components d'aquell Comitè
Nacional de la C.N.T.—, que si bé el moviment
revolucionari proposat per Galán havia de
començar a Barcelona, existien àmplies i importants
ramificacions de la conspiració arreu d'Espanya.
Com sabien, així, mateix, que Galán, respecte a
l'aportació que esperava dels treballadors, només
tenia confiança en els de la C.N.T., per llurs idees
i perquè sempre havien fet honor als principis
revolucionaris que encarnava llur organització. En
canvi, sabia que no podia comptar amb els de la
U.G.T., organització sindical addicta al Partido
Socialista Obrero Español, puix que aquest
col·laborava —com ja hem dit— amb la
Dictadura de
124
Primo de Rivera, a través dels Comitès
Paritaris, de l'organisme anomenat Instituto de
Reformas Sociales i, fins i tot, tenia un conseller
d'Estat en la persona de Francisco Largo
Caballero.
A més, si l'argument «que Barcelona no era tot
Catalunya i menys encara tot Espanya» s'havia
d'acceptar com a bo, per què s'havia acceptat, uns
anys abans, el 1926, per part de la C.N.T., de
col·laborar amb Francesc Macià, en el seu intent de
Prats de Molló, tot i que aquest moviment —que
des de feia tres anys preparava l'antic coronel —
només l'havien d'iniciar uns centenars d'homes, i
encara a la frontera francesa, i amb un
armament escàs, i sense gairebé cap mena de
ramificació entre les diverses forces d'esquerra, tant
polítiques, com militars, no ja de tot Espanya,
ans ni tan sols de Catalunya? I, tanmateix, hom
hi va col·laborar. A més, hom havia pogut
comprovar de seguida —hi havia qui ho sabia i
ho havia advertit a qui calia— que aquell
moviment, de caire separatista, estigué sempre mal
preparat i organitzat d'una manera dubtosa, per la
intervenció que hi tenien certs elements estranys 16 .
D'altra banda, després de l'intent de Fermin
Galán que expliquem, es produí quelcom de
sorprenent, puix que en el Ple Nacional de
Regionals de la C.N.T., celebrat el dia 29 de juny
de 1928, a Llavaneres, prop de Mataró 17 , s'acordà
col·laborar amb el Comitè Revolucionari que José
Sánchez Guerra havia constituït a París. Cosa
curiosa: els compromisos que el Comitè
Nacional
16 Un d'ells era el provocador coronel Giuseppe
Garibaldi, nét del cèlebre revolucionari italià del segle
passat. Morí a Roma, el 14 de setembre de 1951.
17 En aquest Ple Nacional de Regionals de la
C.N.T. participaren, com a delegats, entre altres, els
destacats militants Domingo Torres, que representava el
País Valencià, i José Villaverde, la Regional gallega.
Aquest darrer, quan l'alçament franquista, va ésser
assassinat pels carrers de la Corunya, de manera
salvatge, pels falangistes.
125