Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

D'altra banda, els atemptats personals recomençaren amb més
força que mai. Els militants obrers de la C.N.T. que havien
aconseguit d'escapar-se d'ésser detinguts, eren caçats a trets pels
mercenaris del Sindicat Lliure i per la policia. Un, el destacat
militant llibertari Joan Canela i Recasens fou assassinat al bar
«El Ciclista», de la plaça Bonsuccés, de Barcelona. D'aquest
atemptat, se'n pogueren escapar alguns militants, entre els quals,
Andreu Nin.
L'esposa de Lluís Companys, la senyora Mercè, el mateix
dia que fou detingut el seu marit, anà a veure en Layret per pregarli
que intercedís davant les autoritats per a obtenir la seva
llibertat. Layret, aquell gran defensor de les causes justes, no es
podia pas negar al prec d'aquella bona dona que, plorosa, li
demanava la llibertat del pare dels seus fills. Oi més quan es
tractava d'intentar d'alliberar un gran amic seu, que lluitava al seu
costat des de feia molts anys, i que, a més, era regidor de l'ajuntament
de Barcelona, pel seu mateix partit polític. Layret, des del
seu despatx, telefonà a Martínez Domingo, alcalde de la ciutat, i,
fent valer la seva condició de diputat, protestà enèrgicament de
totes les detencions que la policia anava efectuant, i li demanà
que li concedís una entrevista per a parlar-ne, i, a més, li va
pregar que volgués acompanyar-lo a visitar el governador civil,
Martínez Anido, com a testimoni del que pensava dir-li sobre
el que passava. Li comunicà també que aniria acompanyat de
l'esposa de Lluís Companys. L'alcalde senyor Martínez Domingo
li respongué que acceptava amb molt gust la missió
d'acompanyar-lo a visitar en Martínez Anido, però que abans
volia demanar hora al governador civil. Moments després,
l'alcalde comunicava telefònicament a Layret que, cap al tard,
l'esperava, amb la senyora Companys, al despatx de l'alcaldia, a
la plaça de Sant Jaume, car el governador civil estava disposat a
rebre’ls i a escoltar-los. Layret, aleshores, demanà a l'esposa de
Companys que, cap a les sis de la tarda, l'esperés en un cotxe a
la
236
porta del seu despatx. L'espai entre aquelles dues hores era el que
havia d'ésser fatal per a la vida de Layret.
Poc abans de les sis de la tarda, tal com havien quedat Layret i
la senyora Companys, aquesta, en l'automòbil número 325 de la
Companyia General de Taxis, es parà davant el número 26 del
carrer Balmes, entre la Granvia i el carrer Diputació, esperant
que Layret baixés del seu despatx. Francesc Layret no va trigar
gaire a baixar les escales del seu despatx, ajudat per un amic que,
per causa del seu defecte físic, l'havia d'acompanyar sempre.
En el moment de sortir al carrer, un individu, amb la pistola a la
mà, es va avançar cap a Layret i li va disparar repetidament,
covardament, salvatgement. La senyora Companys, horroritzada,
cridà: «Pobre senyor Layret!», i caigué desmaiada, a causa de la
forta impressió rebuda. D'aquesta impressió en va sofrir tota la
seva vida 1 .
El pistoler que havia disparat contra Francesc Layret era un
mercenari del Sindicat Lliure, Paulí Pallàs, —que tant
deshonrà la memòria del seu pare, martiritzat i afusellat al
castell de Montjuïc, a darrers del segle passat, amb motiu de
l'atemptat contra el general Martínez Campos, el 24 de setembre
de 1893 2 . El grup d'individus
1 Es diu que va ésser Fulgencio Vera (a) «Mírete», el qui
va disparar tots els trets de pistola contra Layret. Si bé
aquest minyó indesitjable formava part del grup que espe
rava que Francesc Layret sortís de casa seva, els nostres
informes d'aleshores asseguraven que fou Paulí Pallàs qui
el matà. Uns anys més tard, hivern del 1932, ho corrobo
ràrem en unes converses privades —que després es feren
públiques en un manifest i a la premsa de Madrid— que
tinguérem amb els pistolers del Sindicat Lliure Juan Ma
rín i Juan de la Cruz, com hem explicat en un capítol
anterior d'aquesta obra.
2 En un llibre sortit fa poc a Barcelona, amb el títol
Layret. 1880-1920, el seu autor, Joaquim Ferrer, recull la ver
sió de Gabriel Alomar, el qual afirmà que va ésser el mateix
assassí d'en Layret qui va dir: «Pobre Layret!» (pàg. 212),
quan en realitat qui va dir «Pobre senyor Layret!», com
expliquem, va ésser l'esposa de Lluís Companys.
237