Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

Manuel Azaña. Al castell de Montjuïc hi havia també alguns
militars presos.
A la presó Model —com sempre que es perd una batalla
política o social, les discussions eren aferrissades, al roig viu,
entre els qui es consideraven víctimes de la derrota:
«—Si hem perdut és per culpa dels Dencàs, Badia i
companyia! —deia la gent moderada de l'Esquerra.
— No, no! —rectificaven els d'Estat Català. És per la
manca d'energia d'en Companys i els seus consellers.
— Llavors —replicaven els primers—, no us diu res el
fet que en Dencàs hagués ordenat construir una claveguera per
poder fugir ell i els seus «tinents»?
— I a vosaltres, no us diu res això que a tots nosaltres ens
tinguin tancats ací, com sardines de llauna, que ens donin un
ranxo detestable, que ens concedeixin només tres
comunicacions la setmana, de mitja hora escassa, per parlar
amb els nostres familiars, i, en canvi, ells, els prohoms, allà
baix, al vaixell, a més d'ésser servits amb safata de plata,
disposen cada dia d'una colla d'hores per rebre visites dintre els
seus cambrots? Fins i tot, algun d'ells, rep una de les vedettes
dels teatres del Paral·lel. Això no us diu res?».
La realitat era que aquella gran massa de gent detinguda i
processada per les autoritats militars, en la seva immensa majoria
no havia estat mai a la presó i els costava d'adaptar-se a aquella
nova situació. D'ací, en bona part, els malhumors i les disputes
permanents. Sense oblidar tampoc que molts d'aquells presos
estaven acostumats a manar en els seus pobles respectius, perquè
havien estat alcaldes, regidors, caps de municipals i «serenos», i,
alguns, fins i tot, eren diputats al Parlament Català o a les Corts
de Madrid. No hi faltaven, tampoc, caps i inspectors de policia,
jutges, criminalistes, advocats, secretaris de jutjats i d'ajuntament.
En fi, tot un conglomerat de gent ten diversa i de condició
social tan
176
oposada que feia, manta vegada, que les discussions fossin més
que avinagrades...
Hi hagué més, encara. Degut a l'ensulsiada produïda pels
fets del 6 d'octubre, els dirigents que havien quedat lliures de la
persecució, ja fossin de l'Esquerra o d'Estat Català, estaven tan
desmoralitzats que, una de les coses que trigaren més a
organitzar, va ésser la recapta de diners per ajudar els seus
presos i llurs famílies. Això també donà ocasió a raons i
discòrdies entre els presos, i, a fora de la presó, entre els
familiars. Hi havia presos que, per la situació benestant de llurs
famílies, rebien diners amb escreix i paquets de menjar en
abundància, mentre n'hi havia d'altres, i força que s'havien
d'agafar al ranxo que la direcció de la presó distribuïa. Amb la
desesperació de saber que les seves esposes i fills passaven gana,
perquè els faltava la setmanada del seus homes.
Però, el que va produir el súmmum de la indignació a la
presó Model va ésser que, un dia, un pres rebé la còpia d'una
carta que circulava per Barcelona, en la qual, el seu autor —
un comandant de l'exèrcit que per haver defensat amb les armes
a la mà la Generalitat de Catalunya, estava empresonat i
condemnat a mort al castell de Montjuïc—, es dolia, amb
paraules punyents, d'haver estat abandonat. No solament ell, ans
també la seva companya i família. Tant era així que, al final
de la carta escrivia la frase següent: «si veiéssiu una dona pels
carrers, que toca el violí, li voldreu fer una caritat?».
177