Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

explotaven la solidaritat obrera no havia descobert l'Avi
Miquel!
Amb l'Avi Miquel hi havia, a la seva època, i a Sabadell,
un estol magnífic de companys que feien autoritat dins
l'organització obrera llibertària. Entre ells recordem Josep Estop,
Joan Sallent, Francesc Santandreu, Miquel Ferrés i Joan Junoy.
Hi havia, també, encara que molt més joves i formant part d'una
altra generació, els Bru Lladó, Magí Marcet, Joan Costa, Josep
Rosas, Miquel Bertran, entre altres. La immensa majoria
d'aquests darrers i d'altres que vingueren més tard havien estat
deixebles de l'Avi Miquel i dels seus companys.
L'Avi Miquel ens deixà per sempre més, l'any 1930. Morí
quan tenia setanta-nou anys. La seva filla Hortènsia, que tan
amorosament i amb tants de sacrificis havia vetllat pel seu pare,
morí uns anys després, quan en tenia trenta-dos, a l'hospital
Els Eucaliptus, de la ciutat de Sabadell.
Com a final d'aquesta narració dedicada a perpetuar la
memòria de l'Avi Miquel, em faig meu un comentari que un
vell company anarco-sindicalista sabadellenc m'escrivia, no fa
massa temps .En la seva lletra em deia: «L'actuació obrera i
anarquista de l'avi Miquel? Com un perfecte apòstol que las
mares no han parit i que difícilment no en pariran mai!»
________
300
Publicat al butlletí «Terra Lliure», editat a París, gener del 1965.
VII
J A U M E C O M P TE I E N R I C P É R E Z F A R R ÀS
No volem discutir, ni examinar, ni molt menys analitzar, ara i
ací, l'oportunitat de l'aixecament en armes del govern de la
Generalitat de Catalunya contra el govern de la República
espanyola, que havia caigut en mans d'en Lerroux i d'en Gil
Robles, personatges contraris a l'esperit popular que portà la
Segona República, el 14 d'abril de 1931, els quals estaven al
servei de les classes més reaccionàries de l'Espanya tradicional,
arcaica i funesta. Ja arribarà l'hora, creiem, que algú
s'encarregarà d'analitzar aquell fet polític, esdevingut el 6
d'octubre de 1934, que tanta importància tingué i que fou el
preludi de la gran commoció social i política que es produí el 19
de juliol de 1936. Una commoció que, es digui el que es vulgui,
encara no s'ha acabat, per desgràcia dels pobles d'Iberia.
No volem parlar, tampoc, de si durant aquella memorable nit
del 6 d'octubre de 1934 hi hagueren flaqueses i mancaments al
deure a complir, a la paraula donada, entre els conjurats, per a
defensar les llibertats públiques. Es digueren tantes i tantes de
coses a l'època, sobre aquest punt, que se'ns faria difícil d'escatirne
la veritat. Oi més, quan la majoria dels principals actors
d'aquells fets ja han desaparegut. Ací, del que volem parlar —i
alhora fer-los la justícia que es mereixen—, és d'aquelles persones
que, amb risc i alguns amb el sacrifici de llurs vides, feren
honor a les seves conviccions polítiques, espirituals i
patriòtiques. Són aquelles que, amb entusiasme i disciplinada
acció revolucionària a tota prova, saberen estar en el seu lloc al
Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria
(C.A.D.C.I.), de Barcelona, i de les que, sota el comandament
d'un heroic comandant —el dels Mossos d'Esquadra— saberen
estar també en
301