Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

III
SALVADOR SEGUI *
Ens plau, en aquest cinquantenari del vil assassinat de Salvador
Seguí, d'assistir a aquest acte que el Casal de Catalunya, de París,
ha organitzat per a honorar la memòria de l'home que tant
s'esforçà per a despertar les consciències dels treballadors de
Catalunya i d'arreu d'Espanya. No podíem, doncs, refusar la
invitació que ens fou feta per a prendre-hi part.
Però, què podem dir, nosaltres, del qui fou dilecte í bon
amic i company d'idees i de lluita «El Noi del Sucre»? Si bé vam
tenir ocasió de conèixer-lo des que teníem dotze anys, de
tractar-lo i de simpatitzar amb ell d'una manera afectiva i més que
cordial, mai no podrem dir el molt i molt que se'n podria
explicar. Del nostre coneixement només viuen tres persones que
en podrien parlar extensament i amb una riquesa exuberant
d'anècdotes: l'amic i company Josep Viadiu, el qual ja n'ha
parlat i ha escrit moltes vegades sobre el tema en les publicacions
confederals i llibertàries; en Simó Piera, i l'entranyable amic i
company Camil Piñón, els quals, tots tres, ja tenen més de
vuitanta anys. Nosaltres, doncs, ens limitarem a recordar alguns fets
que vam viure i alguns dels moments de la vida d'en Seguí.
Començarem per llegir-vos el capítol d'una obra que tenim
acabada, que conta alguns records personals. El
* Text de la conferència donada al Casal de Catalunya de
París, el diumenge, 11 de març de 1973, en l'acte celebrat en
memòria del cinquantenari de l'assassinat d'en Salvador Seguí. Hi
prengueren part els militants de l'obre-risme català Pere Bonet,
que presidia, Josep Marimon, Josep Peiró, Ramon Porter, Joan
Ferrer i altres que sentim no recordar.
252
capítol porta per títol «Els jutges d'en Seguí». Va dedicat a la
memòria dels companys Pujol, picapedrer d'ofici, ja difunt, i
Joan Pey, assassinat vilment pels pistolers del mal anomenat
Sindicat Lliure, a Barcelona, l'any 1923. Després parlarem d'un
altre tema: dels assassins de Salvador Seguí.
Creiem que és sabut de tothom que els homes que es destaquen
en les lluites polítiques i socials no escapen mai de passar davant
d'aquells homes «doctes» que, en representació de l'Estat —de la
societat, diuen ells— exerceixen la funció de jutge, la missió
dels quals és esbrinar la responsabilitat en què ha incorregut un
ciutadà quan, segons ells, infringeix les lleis del país.
En canvi, el que no sap tothom és que els homes capdavanters
dels moviments polítics i socials d'avançada han estat i són els
més criticats, difamats, destrossats i, fins i tot, jutjats pels
propis companys de lluita i d'idees. Si la crítica i el judici de
l'actuació d'un militant, considerat capdavanter o no, fossin fets
amb altesa de mires i amb el respecte que la personalitat
humana exigeix, no hi hauria res a dir. Tot home que pren la
responsabilitat d'acceptar un càrrec que els seus companys de
col·lectivitat li han assignat per a defensar llurs interessos, té el
deure moral, per satisfacció personal, ensems que per tranquil·litat
de la seva consciència, de retre comptes sempre de la seva
actuació, d'acceptar, d'una manera serena, que passi pel sedàs de
la crítica conscient i honrada dels altres. És d'aquesta manera, i
no d'altra, que es construeixen i es fortifiquen els grans
moviments de masses. El que no es pot acceptar, sobretot en
organitzacions que lluiten per uns ideals de llibertat i fraternitat
humana, és que els qui sempre fan de fiscalitzadors i de jutges,
siguin els menys i els mateixos; els qui no estan d'acord en res; els
qui ho troben tot mal fet i que porten arrapada la ràbia a dintre de
la seva ànima. Podríem citar un bon nombre d'homes que han estat
desfets completa-
253