Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

els anys de la Segona República espanyola. Els qui això
sostenen, tot i que alguns d'ells l'havien conegut i tractat
personalment, s'equivoquen, quan ho afirmen. No, en Salvador
Seguí no tenia pasta de polític, ni per a fer política de partit, i,
molt menys, per a la política parlamentària, malgrat que havia
demostrat que era un gran orador, capaç de fascinar les masses, si
hagués volgut. Salvador Seguí era l'home dels sindicats. El
militant obrer que creia que la seva sort estava lligada,
intensament lligada, amb la dels treballadors, de tots els
treballadors. I per això lluità i per això el van assassinar els qui
no havien treballat mai en la seva vida.
I bé, tot i que possiblement us cansarà ja la lectura d'aquest
llarg treball, permeteu-me que us expliqui, encara, quelcom més,
que tinc un viu interès a dir, respecte als qui mataren en Salvador
Seguí, el perquè ho feren, i a sou de qui estaven.
Hem mantingut, i escrit públicament, que un dels assassins
que va disparar la seva pistola contra el cos gegantí d'en Seguí
fou el personatge, tristament cèlebre, que responia al nom
d'Inocencio Feced Calvo, el qual, en el moment de l'atemptat,
anava acompanyat dels no menys cèlebres pistolers del Sindicat
Lliure, i carlins ben destacats, Carles Baldrich (àlias, l'Oncle), de
la barriada de Sant Andreu de Palomar, de Barcelona; Josep
Arquer, ex-anarquista, i Joan Torrents, de Badalona, entre altres.
Després, molt més tard, vam poder saber que en Feced va ésser
qui més es va destacar disparant la seva pistola. Per què, en Feced?
Intentarem d'explicar-ho, encara que sigui ràpidament.
En Feced havia aconseguit introduir-se dins alguns grups
anarquistes i d'acció de Barcelona sense que mai s'hagi pogut
esbrinar com i de quina manera, i qui fou el qui el va
recomanar, si recomanació hi va haver, com ens temem. A la
C.N.T., no hi va pertànyer mai. I no hi va pertànyer, per la
simple raó que mai no havia tre-
264
ballat enlloc. Poc temps després d'haver arribat a Barcelona,
procedent de Saragossa, es va distingir fent de «pirotècnic»,
col·locant artefactes explosius pertot arreu. Alguns, per cert,
ocasionaren força víctimes, morts i ferits. ¿A qui servia i a sou de
qui estava en Feced, per dedicar-se a aquella tasca destructora,
salvatge i criminal? Un dels homes que el va desemmascarar, ja
en els primers moments, i el va acusar de provocador i de
confident, va ésser en Seguí, l'any 1920. Ah! però pel fet d'ésser
el «Noi del Sucre» qui llançava la primera pedra, i sense amagar
la mà, per cert, es posà en «quarantena» la seva acusació. I fou a
partir d'aquell moment, i quan la personalitat d'en Seguí fou més
discutida per part d'alguns «puritans» de l'anarquisme barceloní,
quan en Feced no s'amagava mai de dir, als qui volien escoltar-lo,
que «a Seguí lo mato yo y así terminaremos con el refomista y
traïdor». Ja llavors, l'any 1920, vingué de poc que en Salvador
Seguí no caigués assassinat en plena Rambla de Canaletes, a
Barcelona, per la pistola de Feced. El «Noi» tingué el temps
suficient per trobar acolliment al pis on hi havia instal·lada la
corresponsalia del diari madrileny «El Sol», que regentava
Antoni Montaner, situada darrera el quiosc de Canaletes.
En Feced continuà fent de les seves. I novament hagué
d'ésser en Seguí qui —i des de La Mola— enviés una nota al
setmanari llibertari «Nueva Senda», que es publicava a Madrid,
advertint tota la militància cenetista i anarquista de la mena de
«peix» que era aquell tenebrós personatge. Aquesta vegada
tampoc no fou escoltat el «Noi».
Va haver-se de produir la farsa de l'atemptat contra el
general Martínez Anido, el 23 d'octubre de 1922, que costà
la vida a tres companys nostres i la d'un policia 1 perquè tothom
arribés a obrir els ulls, i hom s'adonés
1 Els tres cenetístes morts foren Josep Claramonte, Ma-
265