Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

Una «conducció ordinària» de presos polítics i socials. En aquesta
«cordada» un grup de cenetistes, entre ells, Joan Peiró, Manuel
Mascarell i en Pellicer, de la indústria vidriera. Són els tres
darrers del primer pla.
produir, va sorgir un sacerdot, que ningú no veié d'on havia
sortit, que s'interposà entre els manifestants i la tropa.
L'actitud d'aquell capellà evità, ben just, el vessament de
sang.
Molt més tard, i repetides vegades, havíem escoltat com
en Peiró, referint-se als fets del 1909, deia el següent: «En
aquella època, tenint en compte la manera com va respondre
la ciutat de Badalona, si haguéssim disposat d'armes,
aquelles jornades haurien resultat èpiques, i d'unes
conseqüències que ningú no podia preveure». Creiem que
en Peiró tenia raó.
El mateix fet que s'havia produït a Badalona —la
manca d'armes, amb les quals les forces populars haurien
pogut combatre contra la reacció— s'havia donat a
Barcelona i a tot Catalunya. Tantmateix, cal no oblidar que
aquell moviment revolucionari, nascut de la indignació
popular, sobretot de les dones, contra la guerra del Marroc i
per a impedir que els fills del poble fossin embarcats en el
vaixells que els duien a aquella guerra, fou un moviment
espontani, sense cap mena de preparació ni de coordinació,
per part de les organitzacions obreres i dels partits polítics
d'extrema esquerra.
La intervenció d'en Peiró en aquells fets l'obligà a
amagar-se durant alguns mesos. Però el seu futur estava traçat,
puix que aquells dos esdeveniments, la vaga del forn del
vidre de Can Costa i Florit i la Setmana Tràgica, el
marcaren per tota la resta de la seva vida.
2. Joan Peiró i Perill a la Reraguarda.
«Hi ha qui ha volgut qualificar la meva campanya
d'antirevolucionària, i perquè en el llibre hom hi trobi la
deguda resposta, jo vull insistir afirmant que la meva tasca, en
aquesta ocasió, és profundament i essencialment
revolucionària, amarada
335