Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

cal oferir l'altra, no tingueren altre remei que defensar-se
amb totes les conseqüències. I tornà a crear-se una situació
tràgica d'extermini i de crims.
Enmig d'aquella situació arribà el mes d'agost
d'aquell any 1922. L'organització obrera de la ciutat de
Manresa, bé que clandestina, preparà una conferència
pública, a càrrec de Bru Lladó i d'Àngel Pestaña, sobre
temes relatius als problemes sindicals. L'anunci
d'aquesta conferència desvetllà una gran curiositat en
l'opinió pública i un gran entusiasme entre els
treballadors manresans i de la comarca de Bages. Ah!,
però, a la «província» de Barcelona continuava
manant Martínez Anido. I, manant ell, no podia
tolerar, de cap de les maneres, que Àngel Pestaña
parlés en públic. Per tal d'impedir-ho, destacà a
Manresa el bo i millor dels pistolers del «Sindicat
Lliure»: en Laguia Lliteras, en Joan de la Manta,
l'«Oncle», de Sant Andreu de Palomar, l'Andreu Hortet,
en Viñals i altres, amb l'ordre d'assassinar, costés
el que costés, Àngel Pestaña, abans que parlés en
l'acte públic anunciat. Així ho feren aquells assassins
mercenaris. Àngel Pestaña fou atacat pels pistolers
del «Lliure», els quals, però, no aconseguiren de
matar-lo. Pestaña fou greument ferit, i aquelles ferides
havien de contribuir, anys després, a la seva mort, pel
desembre de 1937, al poblet de Begues, prop de
Barcelona. Pestaña fou recollit i traslladat a l'hospital
de Manresa. Els agressors, emparats per la policia i
la guàrdia civil es feren escàpols. Sortosament, o per
«miracle», com dirien els catòlics, Pestaña pogué
sobreviure. Quan Martínez Anido s'assabentà que el
dirigent cenetista no havia mort, no pogué contenir la
seva ràbia. Les parets del Govern civil de Barcelona
tremolaren a causa de les imprecacions i crits
histèrics que llançava. Calia que Pestaña morís, i per
això ordenà al sicaris de la policia i dels «Sindicats
Lliures» d'assaltar l'hospital de Manresa i de rematar
en el seu llit al capdavanter de la C.N.T. Aquesta
vegada, però, es produí una fuite, com diuen
78
els francesos, i l'ordre criminal de Martínez Anido
arribà a oïdes del president del consell de ministres
d'Espanya, el senyor Sànchez Guerra. Sànchez
Guerra, que no ignorava cap de les provocacions, de
les fanfarronades i la desobediència reiterada del
governador civil de Barcelona al poder central, i que
estava tip i retip d'aquell comportament, donà ordre
directa a la guàrdia civil de Manresa i a les
autoritats locals que fessin cercar l'hospital on hi
havia allitat Àngel Pestaña, i que ningú, a part dels
serveis mèdics i dels familiars del ferit, s'hi pogués
acostar. D'aquesta manera Pestaña pogué salvar-se de
l'odi de Martínez Anido.
Aquest fet, que venia a sumar-se a la
persistència dels atemptats contra militants
cenetistes i llibertaris, va fer desbordar la copa, i de
quina manera! El criteri de la immensa majoria
dels militants obrers va ésser que s'imposava de
prendre mesures enèrgiques per tal de fer front a la
nova ofensiva que Martínez Anido i Arlegui, amb la
complicitat de les autoritats i del Patronat, estaven
duent a terme contra els militants dels sindicats de la
C.N.T. S'establiren contactes, es celebraren
entrevistes i reunions per tal d'estudiar quina havia
d'ésser la tàctica a emprar, per més violenta que fos,
per a paralitzar aquella nova allau d'assassinats.
Una d'aquelles reunions es va celebrar, un
diumenge a la tarda, a començaments del mes
d'octubre, en un bosc de Llavaneres, prop de Mataró.
Hi assistiren representants del sindicats obrers de
Badalona, Barcelona, Canet de Mar, Mataró,
Premià de Mar i Vilassar de Dalt. En aquella
reunió es prengueren acords d'una gravetat
extraordinària. Es convingué que havia arribat l'hora en
què, morir por morir, valia la pena de morir matant.
Que aquell vessament de sang proletària era ja
massa gran i que no es podia permetre que durés
ni un moment més.
Mentrestant, l'Anido i l'Arleguí havien preparat
un parany als sindicalistes i anarquistes, per mitjà
de
79