Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

XIII
L A C A R T O I X A P R O F A N A D A
Els diumenges, de bon matí, la ciutat de Badalona està
quasi adormida. Reposa d'una setmana de tràfecs, de treball i
d'angúnies que s'han passat per fer front als problemes de la vida.
Alguns homes, però, la majoria joves i alguns de vells, plens
d'inquietuds espirituals i amb fam de justícia social, s'han llevat
de bona hora. Tenen quelcom a parlar i a fer, i emprenen rieral
amunt, per fer drecera i evitar la carretera, on sovint hi ha ulls
massa curiosos. Deixen endarrera el mar i fan camí cap a la
muntanya. Amb la il·lusió que, després d'haver caminat uns
cinc o sis quilòmetres, faran una parada a la font de Sant Bru
per beure un bon traguet de l'aigua fresca i cristal·lina que en
raja i reposar una estona, mentre van arribant els companys
ressagats. Uns s'asseuen en uns bancs de pedra, i per terra els altres.
Uns metres més amunt, hi ha una porta, la fusta de la qual
és força vella i clivellada. Uns pobres captaires asseguts per
terra, esperen que s'obri, i que els monjos els donin la sopa
calenta i fumejant amb la qual, tres dies a la setmana, per obra i
gràcia de Déu, poden escalfar llurs estómacs. Aquells
desventurats han fet quilòmetres i quilòmetres, des de
Badalona, de Tiana i, fins i tot alguns des de Mollet, per
poder menjar aquella sopa vegetariana i dir «¡gracias!» repetides
vegades als seus benefactors...
Aquesta escena revolta aquells badalonins, per la injustícia que
representa. Deixant aquells captaires, els monjos i la font,
comencen a pujar la muntanya plena de pins, on es respira
l'aire vivificador que enforteix els pulmons, impregnat de l'olor
de la saba i de la resina d'aquells pins i de les pinyes
esberlades i plenes de
190
pinyons escampades per terra entre la pinassa. Hom hi flaira
també l'espígol, la farigola, el romaní, els rovellons, els pinetells,
els peus de rata i els pebrassos, dels quals la muntanya n'és
plena. El dia és clar, amb un blau fort en el cel, i el sol ja
comença a pessigollar amb la seva escalfor. El flirteig i les
refilades dels ocells fan més encantador i bellísim aquell
indret. En arribant quasi al cim, a cinc-cents metres d'altitud, els
ulls descobreixen una gran esplanada i, sota mateix la
Conreria s'hi aixeca austera, rígida i senzilla la cartoixa de Santa
Maria de Montalegre, construïda entre els anys 1415 i 1463,
que pertany al terme municipal del senyorívol poble de Tiana.
Aquella cartoixa, mirant-la des de dalt la muntanya, no deixa de
fer una certa impressió de curiositat i de respecte alhora. Oi
més que quan es veuen els cartoixos vestits de blanc i calçats
amb sandàlies, ajupits, uns, amb l'aixada a les mans, cavant la
terra del gran hort, els altres cavant i llaurant les vinyes. De tant
en tant, aquells monjos que tan afanyosament conreen aquelles
terres aixequen el cap i amb el palmell de la mà, s'eixuguen la
suor que davalla de llurs fronts i contemplen, amb un cert aire de
resignació i de misericòrdia, el cel, demanant-li ajuda i
benedicció perquè puguin continuar aquella vida claustral que
ells mateixos s'han imposat i poder servir millor al seu Déu.
L'escena, repetim-ho, no deixava d'ésser impressionant i
colpidora, tot i que nosaltres érem iconoclastes.
La colla d'amics que ben sovint anàvem a aquella muntanya,
si bé mai no deixàvem de fer-hi una costellada, enriquida amb un
all-i-oli picant i regada amb un vi cirera que xiulava de debò,
vi que havíem comprat als masovers de Can Conde, en realitat
no era aquest el motiu de l'aplec, sinó que era reunir-nos
clandestinament per tractar dels problemes que interessaven els
treballadors. I ens havíem de reunir així, clandestinament,
perquè per part dels governants, les organitzacions
191