Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

de la Conselleria de Sanitat i Assistència Social del Govern
català. Per aconseguir l'efecte desitjat, calia que la inauguració
del sanatori es fes al més aviat possible. Per tal de comprometre en
Negrín, el mateix Lluís Companys, com a President de la
Generalitat de Catalunya, l'invitaria a assistir -a l'acte així com a
Zugazagoitia i al Director General de Sanitat del govern central,
establert a Barcelona. «Més, encara —afegí Companys—; per
arrodonir bé les coses, caldrà que els badalonins, el dia de la
inauguració del sanatori, organitzeu un dinar a la mateixa
cartoixa». D'aquesta manera, pensava el President dels catalans,
Negrín i tots els seus, que cobegen contínuament la cartoixa,
quedaran lligats i compromesos, almenys moralment.
Quinze dies després, un divendres, a les onze del matí —del
mes de gener o febrer del 1938—, el President de la Generalitat
de Catalunya, senyor Lluís Companys, el Conseller de
Governació, senyor Sbert, el Conseller de Sanitat i Assistència
Social; el President del govern central, Juan Negrín, el ministre
de la Governació, Juliàn Zugazagoitia, i el Director General de
Sanitat, acompanyats d'un gran nombre de policies, eren
presents a la inauguració oficial del Sanatori de Montalegre.
S'invità també tota la premsa diària de Barcelona per tal de donar
més relleu a l'acte. L'ajuntament badaloní hi assistí en pes,
així com les representacions de les organitzacions polítiques i
sindicals, els alcaldes dels pobles veïns de Tiana-Montgat,
Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet. Com,
també, la figura prestigiosa de Joan Peiró.
El compromís, doncs, quedava segellat. La cartoixa i el
Sanatori de Montalegre serien respectats i ningú més no hi
posaria el nas.
Juan Negrín, però, aquella píndola no se la va empassar
mai. I aprofità els darrers moments de la guerra, quan tot ja
s'estava ensorrant, pel novembre de 1938,
208
per satisfer la seva rancúnia, i apoderar-se de la cartoixa i del
sanatori, foragitant-ne tots els malalts tuberculosos; al seu lloc hi
va instal·lar militars invàlids de guerra, els quals, tanmateix,
un mes i mig més tard, els malaurats, n'havien de fugir de la
manera que pogueren, puix que les tropes franquistes i italianes
s'hi 'apropaven de manera fulminant i sense cap mena de pietat.
D'aquesta manera acabà una de les realitzacions de primer
ordre que la Revolució havia creat. D'aquella Revolució que ens
obligaren a fer els feixistes espanyols, aliats a tota la reacció
mundial.
Després, els monjos tornaren a aquella santa cartoixa de
Montalegre, que —cal que no s'oblidí— ells van ésser els
primers a profanar en introduir-hi un arsenal d'armes i municions.
Si bé és veritat que no se'n serviren. El seu Déu, que tant diuen
adorar i creure, deu saber alguna cosa del perquè no en van fer
ús ni per a defensar-se.
XIV
V OSTÈ, LA MEVA DON A?
Una dona de poble, jove encara, en acabar-se la guerra
d'Espanya, hagué de sofrir, com tantes altres, les humiliacions i
persecucions dels falangistes espanyols, pel fet que el seu marit
s'havia destacat en la lluita contra el feixisme, i havia fugit a
l'exili. Cansada d'aquella vida es decidí a marxar a França,
acompanyada per dos fills de vuit i deu anys d'edat, amb
l'esperança de trobar el marit exiliat. Després d'haver passat
clandestinament els Pirineus, patint fam i fred, aconseguí d'arribar a
una ciutat
209