Records d'un sindicalista llibertari català - Cedall

altres sindicats més. En una de les secretaries dels metal·lúrgics
es trobava ja reunida una bona colla de militants confederals i
llibertaris que esperaven, amb cara ferrenya, l'«acusat», creient
que, per fi, havia arribat el moment de poder confondre —i de
quina manera!— al «desviador dels principis i tàctiques
llibertàries de la C.N.T.».
En Seguí, i els seus amics —que estaven disposats a
defensar-lo en tots els terrenys—, entraren a la petita sala.
L'espectació fou general. En passar el llindar de la porta, el
«Noi» havia hagut d'ajupir-se una mica per a poder entrar, i un
cop dins, amb aquella veu que tenia, que imposava respecte, es
dirigí a tots els reunits, bo i palpant-se les butxaques de
l'americana, i els digué:
— Té, ara m'he deixat el tabac a casa!
La majoria dels reunits, que no s'esperaven aquella sortida
d'en Seguí, s'aixecaren com un sol home i li oferiren llurs
petaques o paquets de tabac. El «Noi», que havia aconseguit el
seu propòsit, es va dirigir als seus amics, i els digué:
— I aquests són els que m'havien d'acusar, de jutjar i de
condemnar? Ja ho veieu vosaltres... Ja podem anar
tranquil·lament a dormir. El judici s'ha acabat, companys!
En efecte, la reunió es donà per acabada, quan encara no
havia començat.
De fets i d'escenes com la que acabem de contar en va
haver de suportar molts, en Seguí. Una escena semblant es la que
conta en Manuel Buenacasa en el seu llibre Salvador Seguí. Su
vida, su obra, editat pel setmanari «Solidaridad Obrera», de
París, l'any 1960. Buenacasa conta un altre «judici» contra en
Seguí, que va tenir lloc a l'Ateneu Sindicalista, de Barcelona,
que estava situat al carrer de la Paloma, al districte primer. En
aquell «judici», en Seguí, després d'haver escoltat amb impaciència
i bonhomia, les bestieses que havien anat dient els seus
detractors, va prendre la paraula i parlà fins a
260
les quatre de la matinada. Va acabar dient: «Ja sé que, malgrat
l'atenció que heu tingut en escoltar-me, n'hi ha alguns, entre
vosaltres, als quals no hauré convençut. I és que, en els nostres
medis, cosa més lamentable, existeixen persones per a les quals
les qüestions personals, les intrigues, les petites passions i el
sectarisme compten més que els grans ideals que diuen
sustentar». Així era, en totes les seves coses, en Salvador Seguí.
Va ésser precisament en aquells mateixos dies que fou agredit
a trets de pistola, al carrer de Mendizàbal, de Barcelona, per un
grup de mercenaris. D'aquell atemptat, sortosament en sortí il·lès.
Però, quina era la raó d'aquella «mala llet» —i perdoneu
l'expressió—, que alguns elements de la nostra organització
sindicalista revolucionària tenien contra en Seguí? Seria molt
llarg, ara i ací, d'explicar-ho. Tanmateix, alguna cosa en direm: se
l'acusava d'ésser el «reformista més perillós de l'organització
confederal», d'ésser el «desviador dels seus principis i
tàctiques i de portar el nostre moviment obrer a la política». I,
tanmateix, de tot això, no hi havia res. I, per tant, mai no s'ha
pogut provar. Tot foren suposicions malintencionades i verinoses,
que encara avui hi ha qui manté públicament.
Molts elements que a l'època d'en Seguí es deien anarquistes,
no podien tolerar que el «Noi» fos un home d'esperit obert, que
mantingués relacions i amistats personals amb polítics, escriptors i
amb homes de vàlua, com eren, per cert, Francesc Layret,
Marcel·lí Domingo, Gabriel Alomar, Lluís Companys, Pere
Vilalta i Gras, Emili Junoy, Roig i Bergadà, aquest, monàrquic
liberal, amb Eugeni d'Ors, en «Xenius», Hidalgo i molts
d'altres. Aquests amistats foren les que donaren peu a les suposicions
i a les acusacions, segons les quals, en Seguí, d'acord,
sobretot, amb aquell gran home que també havia de caure
assassinat per ordre del general Martínez Anido, en Francesc
Layret, volia crear un partit polític obrer
261