045-Bessones-OK 15/1/09 15:50 Página 1 - Labutxaca

de la Kelly i no hi era, i quan s’adonava que no era al llit de
casa i la mama no vindria a veure si estava ben tapada, no
ho podia evitar. Aleshores era quan començava a plorar.
Les sabates que l’Angie havia comprat eren massa
petites. Li feien mal al dit gros, i eren molt diferents de
les vambes amb cordons roses, o les sabates de la festa
que va portar amb el vestit. Potser si es portava molt bé
i no plorava i mirava de no tossir, i no parlava en llenguatge
de bessones, la mama vindria i la portaria a casa.
I el nom real de la Mona era Angie. Així era com a vegades
li deia en Harry. I el nom d’ell tampoc no era Harry,
era Clint. I així era com de vegades li deia l’Angie.
Vull tornar a casa, va pensar, i els ulls se li van omplir
de llàgrimes.
—No comencis a plorar —li va advertir l’Angie. Va
obrir la porta i va agafar la Kathy de la mà, estirant-la
per anar al pàrquing. Plovia molt fort i l’Angie va deixar
a terra la maleta grossa que portava i va posar-li la caputxa
a la nena—. Només ens faltaria que t’empitjorés el
refredat —va dir—. Ja estàs prou malalta.
L’Angie va posar la maleta grossa al cotxe i després
va fer ajeure la Kathy al coixí de terra i la va tapar amb
una manta.
—Una altra cosa. He de comprar una cadireta de
cotxe per a tu. —Va sospirar—. Déu meu, dónes més feina
que el que vals.
Va tancar la porta de darrere de cop, va entrar al cotxe
i va fer girar la clau de contacte.
—D’altra banda, sempre he volgut tenir un nano
—va dir, parlant més per a ella que per a la Kathy—. I això
ja em va portar problemes en el passat. Crec que a aquell
222