045-Bessones-OK 15/1/09 15:50 Página 1 - Labutxaca

que, des de feia tres dies, passejaven pels parcs de la zona
controlats per policies de l’estat de Connecticut. La
Margaret sabia què volia dir aquella mena de recerca:
sempre hi havia la possibilitat que la persona que s’havia
endut les bessones les hagués mort immediatament i les
hagués enterrat allà a prop. Però jo no ho crec, es va dir
per dins. No estan mortes; si fos així, ho sabria.
Dissabte, després que l’equip forense acabés la feina,
i ella i l’Steve fessin les seves súpliques als mitjans de comunicació,
s’havien trobat amb el sotrac emocional de
pujar al pis de dalt, netejar l’habitació i fer-los el llit amb
l’altre joc, el dels llençols de la Ventafocs. Quan tornin a
casa estaran cansades i espantades, es va dir la Margaret.
Quan tornin, m’estiraré amb elles fins que es quedin
tranquil . les.
Va sentir un tremolor. No deixo de tenir fred, va
pensar. Fins i tot amb un jersei sota la jaqueta del xandall,
no arribo a notar escalfor. L’Anne Morrow Lindbergh
es devia sentir així, quan li van segrestar la filla.
Ho va escriure en un llibre que vaig llegir quan anava a
l’institut. Es deia Hora de l’or, hora del plom.
Plom. Sóc plom. Vull que tornin les meves nenes.
La Margaret es va aixecar i va travessar l’habitació
cap al seient al costat de la finestra. Es va ajupir i va recollir,
l’un rere l’altre, els óssos de peluix espellifats de les
bessones, els seus animals favorits, i els va abraçar amb
força.
Va mirar per la finestra i es va sorprendre de veure
que començava a ploure. Havia fet sol durant tot el dia...
feia fred, però feia sol. La Kathy s’havia començat a constipar.
La Margaret es va adonar que s’ennuegava amb els
58