045-Bessones-OK 15/1/09 15:50 Página 1 - Labutxaca

menyspreu, sense molestar-se a dissimular la intensa antipatia
que li inspirava aquell home. Físicament, l’Stanford
era la versió televisiva d’un executiu corporatiu. Tenia
quaranta-sis anys i feia un metre noranta d’alçada;
era atractiu com n’hi ha pocs, amb metxes daurades als
cabells i una dentadura perfecta que brillava amb els
seus somriures, sempre amatents. Duia uns vestits impecables
i tenia unes maneres indefectiblement encantadores,
fins i tot quan apunyalava algú per l’esquena. S’havia
casat com a via d’entrada al món corporatiu: la seva
tercera dona, l’actual, era hereva d’una família que posseïa
el deu per cent de les accions de l’empresa.
En Geisler sabia que l’Stanford cobejava el seu càrrec
i que si aquell dia es refermava en la seva posició
contrària al pagament del rescat, la persona en la qual se
centrarien els mitjans de comunicació quan l’empresa es
negués públicament a oferir els diners del suborn seria
ell, en Geisler.
Va fer un gest afirmatiu a la secretària que redactava
les actes de la reunió i ella es va aixecar i va engegar el televisor.
—Vull que tots vostès vegin això —va dir en Geisler—.
Després, posin-se al lloc dels Frawley.
A petició seva, el departament de comunicació havia
preparat una cinta de vídeo que cobria la seqüència d’esdeveniments
del segrest: l’exterior de la casa dels Frawley,
les súpliques desesperades dels pares a la televisió, la
trucada a la Katie Couric i, posteriorment, la trucada a
la CBS. La cinta s’acabava amb una veueta que deia «Volem
tornar a casa» i els plors aterrits de les bessones seguits
de les sinistres exigències dels segrestadors.
53