Ajuntament de Vinalesa

2. Història. D’alqueria islàmica a poble de llauradors
cases i palaus, descansava en la riquesa que donava la terra d’aquella huerta, espessa es e
gran, que el Cid i els seus contemplaven des d’alt de l’alcàser en les primeries del segle
XI. Perquè més enllà dels florits versos sobre el paisatge periurbà més proper de séquies, horts i
almúnies, que donaven plaer i omplien el temps lúdic de l’aristocràcia local andalusina, l’horta
era el resultat de l’obstinació, esforç i sapiència de milers de famílies de llauradors musulmans
que de sol a sol, dia a dia, distreien, distribuïen, i escampaven l’aigua del Guadalaviar i una sèrie
de barrancs, per aquesta plana, en origen d’erms i aiguamolls, i que generació rere generació,
havien aconseguit transformar en un delitós pais de l’aigua. Un país que no escapà als ulls i el
desig dels cristians segles més tard, quan Blasco d’Alagó li deia al rei Jaume I sobre València i el
seu territori allò de, “és la millor terra i la més bella del món”. Però com l’ambició d’uns homes
acaba amb el somnis i el mode vida d’altres, és ja una altra història.
2.3. Binalesa: conquesta i colonització feudal a la vora del Riu Sech (1239-1350)
“Rompidos los Moros no quedo hombre que hiziesse rostro, todos se desbarartaon huyendo
cada cual por donde le parecia salvarse. Y como yvan turbados cayan por las acequias, y alli
los matavan los Christianos. Siguieron la matança los cavalleros hasta el rio Seco, que passa
por Binaleja que es a media legua de Valencia...” 204
L’expansió feudal cap al-Andalus
Aquest episodi final de la Batalla del Puig a l’agost de 1237, amb el contingent militar
del rei Jaume I perseguint en una veritable carnisseria al vençut exèrcit musulmà fins
les vores del barranc —riu Sec— entre Foios i València 205 , és una de les primeres cites
conegudes sobre els voltants de Vinalesa i, també, indirectament, del final d’una època,
on aquesta i altres alqueries andalusines escampades arreu de la gran horta de la madîna
valenciana des de feia segles, ara, durant la primera meitat del segle XIII, anaven a ser
sistemàticament saquejades, un grapat anihilades, i la major part buidades selectivament
de la seua població indígena. Per a més tard, ser reocupades amb colons cristians
enviats per alguns dels “promotors” més importants de la conquesta que acompanyaven
al monarca —senyors feudals, ordres militars i jerarques eclesiàstics.
Els homes que venien amb Jaume I de més enllà del riu Sènia, bàsicament, una tropa
de cavallers, almogàvers, i guerrers-camperols a l’encalç de botí i d’un horitzó de riquesa
a les terres de “frontera”, representaven l’essència de la societat feudal 206 peninsular
i europea a aquesta banda de la Mediterrània. Unes societats cristianitzades i basades
en la guerra i la captura de rendes i botí per una classe dirigent on la màxima autoritat
política era el rei, encara que condicionat en gran mida pel poder de l’Església i sobretot
dels nobles, aquest últims base del domini feudal. Fet i fet, encara que la conquesta
i colonització de les terres de l’antic Xarq al-Àndalus fou un projecte encapçalat per la
monarquia jaumina, res haguera sigut possible sense la iniciativa senyorial i la mobilització
de tots els recursos humans, militars i econòmics que depenien dels grans senyors
feudals que acompanyaven el rei.
204 BEUTER 1995: I, 184.
205 “I en aquell moment es començà a guanyar la batalla, i la victòria durà fins al riu Sec, que és entre Foios i València…” FERRANDO
i ESCARTÍ 1995: 159.
206 “[...] reconèixer com a factor expansiu determinant el feudalisme o, més ben dit, un ordre polític que feia possible una domini profús
i augmentatiu sobre la gent concretat en accés legalitzat al seu treball i activitats. La captura, així, de renda seria el factor constitutiu
d’aquesta mecànica social, que sembla poder desenvolupar-se sense severes limitacions...” BARCELÓ i RETAMERO 2005: 21.
100 - 101
F1. El Carraixet, un barranc
amb o sense aigua.