Ajuntament de Vinalesa

dores de ganxos i de
tallant, etc., servien
per a tasques complementàries
a la llaurada.
Els cultius tradicionals.
Els cultius americans. Les
fibres vegetals. La morera.
L’Horta més moderna
1. Vinalesa, terres i aigua
Als pobles de l’Horta de
València, el blat (Triticum
sp) ha sigut de sempre un
cultiu bàsic de regadiu, per
bé que hui dia totalment
desaparegut. La importància
que tingué com a base de
l’alimentació era del tot indiscutible.
De fet, fou aquest
el cultiu fonamental de les nostres hortes medievals (regar o cultivar una terra erma,
era sinònim de panificar-la) i seguí sent-ho fins a ben entrat el segle XX. En temps de
postguerra, hi hagué un reviscolament del cultiu motivat per la política d’autarquia del
primer franquisme. Però, després d’això, tornà a cedir el lloc a uns altres esplets més
ben pagats.
Per Tots Sants, se sembraven les parcel·les prèviament subdividides en taules de poc
més de dos metres d’amplada, separades per cavallons. Se sembrava arreu arreu, si es
pensava regar el camp a continuació. O bé, se sembrava a xorret o de saó, depositant
la semença en solcs oberts per l’aladre en la terra assaonada, els quals serien tancats
en acabant, en passar-los per damunt l’entauladora. Després, es regava el camp quan
s’esqueia, es birbaven amb cavalcadures o amb l’eixolet les taules i, allà per sant Joan
de juny, arribava el temps de la sega. Els segadors, que anaven obrint eixides pel camp
i deixant en terra els manats que segaven, tallaven els peus de les espigues de forment
amb corbelles de blat o desbarbadores. Quan ja portaven amuntonats huit o nou manats,
els ajuntaven formant una garba i la lligaven amb un vencill que feien amanollant
unes poques espigues. Les garbes, en acabant, eren portades a l’era per tal de procedir
amb la batuda.
A l’era de batre, la primera operació consistia a tallar els culs de les garbes amb corbelles
de segar arròs. Després, estenien les espigues per l’era i començaven a trillar passant
per damunt del forment un trill, que era un taulell de fusta, normalment de carrasca,
amb la part inferior clavaçonada de pedres fogueres, o de trossos de ferro, o de claus...
El trill era tirat, directament o enganxat d’un carro, per una somera. Les peüngles de
l’animal, les rodes del carro –si n’hi havia– i òbviament el trill capolaven les tiges de blat
i en desgranaven eficaçment les espigues. Ocasionalment, el trill podia ser reemplaçat
per un tronc sec i pesant que colpejava les espigues i les hi desfeia.
F2
F1. Camp de guaret.
30 - 31
F2. Carxofa, melonar, creilles,
tomatera.