Ajuntament de Vinalesa

1. Vinalesa, terres i aigua
faüt és ben bé un enigma onomàstic. De nou Joan Coromines desenvolupa una intricada
hipòtesi que justificaria el seu origen aràbic:
L’aspecte del nom intriga al toponomista: formació evidentment no catalana ni romànica.
Deu seu algun arabisme. És conegut, en efecte, l’adj. aràbic qafca, femení de ‘aqfac ‘contret, arronsat, retorçut’, d’on prové el cast. gafo ‘dit de les mans contretes del leprós’ (i
després ‘leprós’, i gascó gahet ‘leprós’); [...] i també sustantivat qafca «panier rond, sans
anses», quffâca «cbas, panier, piège» [...] El plural és qafcāt, amb una a velar pronunciada
com ọ darrere el cain; per a l’oïda romànica el cain sona com una a profunda; i el qaf sona
com una g forta: de manera que això sembla com si sonés gafaòt. Imaginarem que sota
la influència de gafa, i del verb agafar, *gafaot, lloc comparat a unes paneres o cabassos
o objecte caragolat, es convertiria en Gafaüt induït per la influència dels adjectius com
caparrut, tossut, barrut, punxegut. Hi pogué ajudar el NP ġāfût usual a Algèria (que no té
arrel aràbiga, potser berber)”. 77
I una vegada més, Carme Barceló hi dissenteix per suggerir una possible ascendència
francesa o valenciana; en tot cas, no aràbiga. Malgrat l’aclaparador desplegament erudit
del filòleg català, el fet que el topònim no aparega documentat fins el segle XVIII avalaria
la posició escèptica de Barceló.
La paraula ‘gafaüt’ va adquirir un cert protagonisme en la literatura popular valenciana
del segle XIX i és ben habitual, per exemple, en l’obra de Bernat i Baldoví qui arribà
a titular amb ella un dels seus sainets: El Gafaüt o El pretendiente labriego, estrenat al
Teatre Principal de València el 1846.
Bernat i Baldoví fa servir el terme ‘gafaüt’ per a referir-se a allò que podríem anomenar
‘apropiació indeguda’: “acció de robar o d’apoderar-se dels béns aliens, dels beneficis
públics o d’algun càrrec abellidor de forma interessada i sense escrúpols”. 78 Ho
podem veure en els següents exemples:
“El mal eixemple cundix en esta época per totes parts. Hasta les criatures señalen
el temps; y desde que naixen s’advertix ya en elles lo natural propensió
á seguir la moda del gafaut. Tot ho volgueren agarrar en un grapat…” 79
“No es presis tornarho á dir,
Perque ja está ben sabut
Que lo mateix hui que air
Sols s’estila… el gafaut…
Y es un gafaut de aquells que no
deixa rama verda per allà ahon pasa;
de modo que el pobre que trata de espigolar
algo en los campos de la patria,
bon chasco s’emporta”. 80
Molts autors coetanis atribueixen a Bernat
i Baldoví la invenció de l’accepció. Per
exemple, Rafael Maria Liern:
77 Coromines 1995: IV, 290
78 Martí Mestre 2006: 270.
79 La Donsayna, 1, 1 de desembre de 1844.
80 El Tabalet, 1, 2 de maig de 1847, p. 6.
81 Liern, R.F., En les festes d’un carrer, 1861, p. 21.
F3
64 - 65
F1. Les llengües del Puig i Puçol.
F2. Llibre d’Ordenances de la
Reial Séquia de Montcada.
F3. Bandos i anuncis de la Comuna
de Montcada.