Ajuntament de Vinalesa

F1
Vinalesa. Geografia Història i Patrimoni d’un poble de l’Horta
país, “admirant” els murs, tàpies o teulades
de moltes cases, qualsevol pot adonar-se de
la presència d’una herència constructiva de
temps llunyans. Molts autors valencians o
forans —especialistes en la matèria, erudits
de gabinet, o simples aficionats a l’etnologia
autòctona—, cas dels “pioners” Victor Gosálvez,
Almela i Vives, Casas Torres o Sanchis
Guarner entre altres 694 , s’han ocupat de
remarcar la doble funcionalitat de la casa
tradicional valenciana al medi rural, un lloc
per viure, un lloc per treballar 695 . Qüestió
aquesta darrera, herència indefugible de
l’arquitectura popular parida al caliu dels
segles medievals dins terres valencianes 696 , ja
que les vivendes que acollien al conjunt de
veïns que formaven les comunitats agràries
de l’Horta medieval, al marge dels seus usos lligats a la terra —emmagatzematge i processat
d’alguns dels conreus 697 —, eren també, per descomptat, un espai de residència
i on “s’estructuraven les relacions de parentiu dels camperols, també era el lloc on es
guardaven les bèsties de tragí i llaurada: muls, rossins, bous i, sobretot, vaques. I també
altres animals de ramat presents, en els estables o ovile, que feien la casa més valuosa a
tots els efectes, però sobretot els econòmics”. 698
Cal dir que gran part d’aquest parc immobiliari d’edificacions rurals compartia tècniques
constructives i materials. No obstant això, respecte a la qüestió darrera dels materials
per bastir les vivendes, oblideu en el seu estricte sentit literal la dita popular “tota
pedra fa paret”: a l’Horta, de pedra, poca i cara. En el temps dels nostres avantpassats
hortolans, pretendre fer un ús abundant d’un material tan escàs a la contornada com la
pedra, amb la intenció de construir casa per llaurador o jornaler, resultava en la major
part dels casos un disbarat. No debades, la pedra resultava sovint un detall marginal en
l’arquitectura domèstica, fins i tot en les cases senyorials. Sí que fou bastant habitual el
seu ús als palaus, castells, obres d’enginyeria —ponts, paretons—, artefactes hidràulics
—molins, séquies, canos—, o senyals de comunicacions —peirons, mollons o creus de
terme. Així, era la terra d’argila un dels béns més preuats i necessaris per bastir els murs
de qualsevol de les cases del lloc 699 .
694 GOSÁLVEZ 1998; ALMELA 1932; CASAS TORRES 1944; SANCHIS GUARNER1957.
695 Als darrers anys s’han multiplicat el nombre de publicacions —ja siguen monografies, tesis, articles, comunicacions, etc.,—
relatives a la gènesi i evolució de la casa tradicional valenciana, des de diferents òptiques acadèmiques o professionals. Entre el
seguit d’autors més recents —hom destaca com a màxim especialista l’arqueòleg Victor Algarra—, recomanen l’acostament a les
següents obres: LÓPEZ GÓMEZ, 1980; DEL REY 1983; MATEU 1987; FRECHINA 1996; FERRI 1998; DEL REY 1998; DEL REY
2002; ALGARRA 2003 i SOLER et al. 2003: 123-154.
696 “La casa era l’espai on habitaven els membres de la família, però també era molt més: era el centre de la petita explotació camperola
i el lloc on s’establien unes determinades relacions de producció i familiars...” VERCHER 2000: 36.
697 “[...] allí es guarden els aparells tècnics i les eines que permetran any rere any el recomençament del cicle agrari. A més, les cases
camperoles acompleixen una funció que no hem d’oblidar en cap moment: al mateix temps que estatge i estable eren cellers on,
gerres de diversos tamanys, s’emmagatzemaven tant les reserves alimenticies de forment, oli, i vi, per subsistir fins la propera
anyada, com el gra que serviria de llavor per la següent sembrada...” Íbidem, p. 37.
698 Ibidem, p. 36.
699 “La terra argilosa és la matèria bàsica que s’emprarà en la construcció de les alqueries durant segles, a partir dels testimonis més
antics d’època baixmedieval fins ben entrat el segle XVII. La terra es converteix en mur a partir de la tècnica de la tàpia, per la
qual la massa abocada en caixes de llistons de fusta, se sotmet a un procés de batuda i aglutinació. La tàpia de terra amb crosta
de formigó de calç i arena i filades de rajoles que reforcen els paraments és la varietat de tàpia més comuna.” ALGARRA PARDO,
Victor, La matèria de què es construeix l’alqueria: materials i tècniques de construcció, en DEL REY 2002: 43.